dilluns, 30 d’abril del 2012

La dació en pagament


Recentment s’ha aprovat una mena de protocol perquè els bancs que ho vulguin, acceptin saldar la hipoteca amb l’entrega de la vivenda. 
 
L’objectiu que es pretén aconseguir és molt lloable i bonic, però absolutament espuri. Perquè les persones a qui va destinades (sense rendes, sense actius, i sense recursos) tampoc tenen cap altre manera de pagar (són els que un dia van anoemanar els NINJA, No Income, No Jobs, no Assets). Per tant, l’única cosa que li demanem al banc és que no els posi en cap llista de morosos, però amb aquestes famílies ja ho tenia tot perdut igualment. Hi ha gent a qui li agradaria que aquesta iniciativa s’extengués a totes les compres de vivendes, però haig de dir que aquesta mesura seria contraproduent.
Perquè? Doncs perquè estimularia la morositat i beneficiaria als incomplidors i, a més, perjudicaria als que paguen religiosament, que són la immensa majoria de ciutadans. Com? Senzill. Suposem que jo venc casa meva, perquè m’ha sortit una feina fora del país. Si m’ofereixen més diners del que em queda per pagar la hipoteca, la venc i faig negoci, si no, li entrego al banc i em queda cancel·lat el deute. Negoci rodó! No?
En segon lloc és una iniciativa antieconòmica*. Perquè suposa que el banc, assumeix un risc, però en canvi no obté els beneficis associats a aquest risc. Si ell participés de la revalorització de l’actiu, potser estaria d’acord en assumir les pèrdues, però si aquest es revaloritza (que és el que va passar amb la vivenda de 1996 a 2007 a Espanya) el banc només percep l’interès fixat en el contracte.
En tercer lloc, és una iniciativa que arriba a destemps. Si s’hagués plantejat abans de l’any 2007 quan els bancs vivien el seu agost i les execucions hipotecaries no arribaven a 20.000 anuals a tota Espanya, potser s’hauria absorbit fàcilment. Ara, amb el sistema bancari espanyol en estat d’indigestió immobiliària i les execucions multiplicades per 4, potser ja és massa tard.
En quart lloc, si el banc hagués d’assumir part del risc del valor futur de la vivenda, les hipoteques que avui en dia es donen al 80% del valor de taxació o de compra, es reduirien al 60%, com ja passa amb les hipoteques a empreses. Amb aquest baix finançament, la capacitat de compra de molts particulars, seria encara molt menor.
En cinquè i darrer lloc, una mesura així, si s’aprovés, no només perjudicaria al nostre sistema financer, sinó que empitjoraria el (ja magre) crèdit a les empreses i encariria les hipoteques, ja que a major risc, major tipus d’interès. I amb unes hipoteques més cares, es reduirien les compra-vendes, i això encara deprimiria més el mercat immobiliari, que encara suposa més d’11% del PIB.
En definitiva, que la dació en pagament, tal com està aprovada, no impedirà el desnonament de milers de famílies d’aquest país, només els evitarà estar al RAI, però si es generalitzés, estimularia la morositat, emmetzinaria el nostre sistema financer i perjudicaria a tots aquells que han de comprar un pis, encarint-los la hipoteca.
NOTA(*): En economia, els riscos i els beneficis són dues cares d’una mateixa moneda i són directament proporcionals. Si un actiu ens ofereix un alt rendiment, és perquè té associat un alt risc, com per exemple, les primes de risc dels deutes dels diferents països de la UE, com més alta la prima, més percepció de risc d’impagament d’aquell país.

dilluns, 23 d’abril del 2012

I ara què? Més retallades?


Fa deu anys el professor Samuel Huseman (EPD) ens explicava com s’havien de gestionar els Recursos Humans, els divendres a la tarda de 20 a 22h. Per aconseguir captar la nostra desmillorada atenció, amenitzava les classes amb una dosis d’humor i unes anècdotes que feien caure de la cadira. Probablement per això, encara m’en recordo de les seves lliçons.
Recordava aquesta: “Una de les experiències més dures amb les que es troba un cap és la d’acomiadar gent. Si algun cop t’hi trobes veuràs que no hi ha cap manera de fer-ho bé. Per tant quan hagis de fer acomiadaments, fes-los tan ràpid com puguis i tots de cop.” Han passat 10 anys i he aprés que no tothom va tenir la sort d’anar a les seves classes. De fet he vist que el que era aplicable als RRHH també era aplicable a altres camps.
Imaginem-nos que som un cirurgià i que ens arriba a la consulta un pacient amb gangrena a la cama. El diagnòstic és l’amputació si no volem que la gangrena s’escampi i posi en perill la vida de l’individu. Que creieu que és millor?
a) Fer una amputació definitiva, tallant fins i tot la part sana, evitant posteriors rebrots inesperats de la malaltia, o…
b) Fer una amputació de mínims, tractant de ferir el menys possible l’individu, esperant que (per factors no mèdics) la cama es regeneri per si sola… i que passat un temps, quan la operació es demostra insuficient, ens cal tornar a retallar… i passat un temps, si el segon tall segueix sent insuficient aleshores fer una altra retallada.
En l’àmbit de les organitzacions, les retallades graduals, emmetzinen l’estat d’ànim de la plantilla. Tant fa si la retallada és de mitjans, de sou o d’individus. L’efecte sobre el personal sempre és el mateix: desmotivació, inseguretat i desconfiança. La màquina del cafè es converteix en el confessionari i enel motor dels rumors. I totes les converses giren al voltant de què ens retallaran i quan. L’espiral és perversa: La productivitat baixa, els resultats s’en ressenten, la necessitat de retallades augmenta.
Deu anys després de les seves lliçons, he vist unes quantes empreses i en la majoria d’elles s’ha fet exactament el contrari del que deia el meu estimat professor.  I com més passa el temps més li haig de donar la raó.
En el cas de les administracions públiques, la urgència és doble. Si el govern que entra fa una retallada dura però ràpida tothom assumeix que el responsable de la situació és l’anterior. Però si després d’un any segueixes aplicant ajustos, pots esgotar la paciència dels teus electors.
El cas de la Generalitat en podria ser un exemple, però no l’únic. Un any de manifestacions, i d’escridassades. Un any aplicant “la retallada social més dura aplicada mai a Catalunya” per aconseguir (amb perdó dels afectats) un magre 6,9% del pressupost. Havíem d’estalviar 2.680 milions d’Euros i hem estalviat 1.858 milions. Ens hem desviat de 822 milions. La pregunta que em faig  és i ara què? Més retallades? Més sacrificis? Més vagues? Aniria bé que enguany fos el darrer any de retallades, sinó el govern de Mas estarà massa a prop de les eleccions com per evitar la seva pròpia immolació.

dilluns, 16 d’abril del 2012

La innovació, el sector immobiliari i les cases de barrets


Hi ha sectors per als quals no passa el temps. Segueixen funcionant com fa 2.000 anys. A l’antiga Roma, per exemple, se sap que la prostitució era una professió perfectament integrada en una societat a la recerca del plaer (com avui) practicada de forma pública (com avui) i que es podia exercir als prostíbuls anomenats “lupanares” o al carrer anomenades les “ambulatarae” (com avui).
El mateix li ha ocorregut al món immobiliari. El “dret sobre la cosa” que permet que el 70% dels espanyols siguin propietaris de l’immoble on viuen, està basat en el dret romà “ius in re”. L’èxit de portals com idealista.com o fotocasa.es no ens ha de dur a engany. Les transaccions sobre aquests immobles no han canviat gens. El procés de compra o lloguer s’ha realitzat sempre en persona i després d’una visita presencial en la vivenda de referència. Però, és possible que això canviï?
Segurament algú em dirà que aquest sectors no poden evolucionar, perquè són mercats madurs, de baix creixement, i on els agents del mercat difícilment poden augmentar la seva participació (segons la matriu de Bostong Consulting Group serien “gossos”). Això deien del mercat de la música, si… abans de l’aparició  d’iTunes i d’Spotify. També ho deien del mercat tèxtil (on Catalunya ha perdut pistonada clarament) abans de l’aparició d’Amancio Ortega (ZARA). O dels mobles, fins que va aparèixer el Sr. Ingvar Kamprad (IKEA). Tots ells han innovat en sectors madurs, aplicant noves tècniques i/o nous processos.
Fa uns dies, economiadigital.com publicava el cas de Francesc Sanz (lacomunity.com) un emprenedor que ha innovat un sector tan antic com la prostitució: l’immobiliari. La innovació del Sr. Sanz és aparentment senzilla: Dur les transaccions de lloguer de pisos del món offline al món online.  És a dir, que directament des d’internet, i un cop has vist les fotografies i tota la informació del pis que t’agrada, puguis, simplement amb un clic, signar el contracte de lloguer.  Ara bé, algú llogarà un pis per viure-hi veient només algunes fotos? Hi ha demanda potencial per a aquest lloguer diguem-ne “click and rent”?
Doncs probablement si. En el darrer estudi de Catalunya Caixa sobre Sector Immobiliari Residencial a Espanya, la demanda potencial dels joves espanyols que viuen a casa els pares i volen i poden independitzar-se és de 500.000 pisos.
En segon lloc el mercat de lloguer està creixent. Fins al 2006 només un 13,6% de les llars eren de lloguer. El 2010 aquest percentatge ja era del 17% (un augment del 25% en quatre anys!) però lluny encara del 33,2% de la mitjana europea.
I el tercer motiu està basat en l’anàlisi de tendències. Ja avui, el 33% dels espanyols es conecta a internet des d’un dispositu mòbil. Fa una dècada, eren pocs els que compraven bitllets d’avió per internet. Abans de l’aparició de privalia comprar-se roba a través d’internet era una extravagància. Per a estades curtes, com les vacances en hotel o apartaments, utilitzem internet sense rubor. Aleshores, què ens falta per arribar a llogar un pis per viure-hi un o dos anys a través d’internet? Intueixo que tot i que no ens la dirà (d’això depèn l’èxit del seu negoci) en Francesc Sanz de Lacomunity.com en sap la resposta.

dilluns, 9 d’abril del 2012

Ets partidari de la reforma laboral? Afilia’t a un sindicat!!

Espanya no necessita una reforma laboral. No. Espanya el que necessita és un canvi de model. Que des de l’any 1974 l’atur hagi estat per sobre del 15% en 22 d’aquests 38 anys ja ens indica que alguna cosa d’aquest mercat no acaba de funcionar (França o Alemanya, en el mateix període, han estat 34 anys per sota del 10%). La nostra baixíssima productivitat (la última de la UE) i l’escassíssim esperit innovador (només un 1,35% dels catalans creen una empresa quan surten de la universitat) és un símptoma clar que no anem bé.

I que s’ha de fer per anar bé? Doncs afiliar-se a un sindicat. Vet aquí una fórmula senzilla, massiva i efectiva perquè el nostre model canviï. Espanya es pot veure com un país de lobbies. Per una banda hi ha la patronal, per l’altre els sindicats i pel mig els polítics que necessiten els calers d’uns i els vots dels altres per governar. Un dia parlaré de la patronal i dels seus vicis i virtuts, però avui permeteu-me que em centri en l’importantíssim paper dels sindicats i perquè és un error que només un 11% de la població entre 16 i 64 anys estigui afiliada. 

Que un representant sindical estigui en contra de qualsevol canvi de model (o de reforma laboral) és perfectament lògic. Ells són els garants de conservar l’status quo dels seus afiliats, el 85% dels quals, són treballadors amb contractes indefinits i molts triennis. I el que em sorprendria és que els sindicats no defensessin els interessos dels qui els han votat per representar-los. No només això, sinó que la afiliació és molt més alta en empreses i organitzacions del sector públic (38%), que del privat (22%). Per tant té lògica que aspirin a convertir en norma les condicions del sector públic. 

Els sindicats que tenim, no poden defensar mai els interessos dels aturats (no voten), ni poden defensar mai els interessos dels joves (3,5% d’afiliació) ni els de les petites empreses (7% afiliació) ni dels temporals (7,8% al sector privat). En canvi, si que estan obligats a defensar els interessos de les grans empreses (més de 250 empleats, 30% d’afiliació) o dels empleats amb més antiguitat (40% afiliació). 

Si analitzem quins col·lectius han patit més la crisi, veurem que precisament són aquells que majoritàriament no estan afiliats. És a dir, En concret, el 79,1% dels qui es van quedar aturats entre 2007 i 2009 pertanyien col·lectius sense representació sindical (bàsicament temporals). Per tant el fenomen es retroalimenta:  “Si els sindicats no em defensen no m’afilio, però com jo no voto, no em poden defensar!” per tant, estan obligats a defensar els interessos dels seus actuals votants. 

És un peix que es mossega la cua, i aquest cicle algú l’ha de trencar algun dia. Es pot esperar que els dirigents sindicals es “suïcidin políticament” defensant els interessos d’uns futuribles afiliats, o bé que tots aquells col·lectius que pateixen la crisi i que no estan representats  facin un pas endavant i s’afiliïn. 

Clar que també és més fàcil manifestar-se (vegeu el fenomen dels “iao-flautas”), cridar consignes contra els polítics (que prèviament vam escollir nosaltres), insultar els banquers (alguns merescudament) i demanar als rics que paguin la crisi (vegeu aquí com “paguen” la crisi), que pensar en què podem fer cadascú de nosaltres per millorar la nostra situació. També hi ha el dret a vaga, que molts exercireu avui 29 de març carregats de raons, però, des del meu punt de vista, amb escassa utilitat.

Acabo aquest article amb un exemple d’innovació ben senzill (i m’asseguren que real). Es tracta de la història d’un mecànic de Móstoles que veient les vendes com anaven baixant un mes rere l’altre va començar a patir pel seu lloc de treball (era només un empleat). Que creieu que va fer? Manifestar-se? Queixar-se? No. Va agafar una furgoneta, li va instal·lar un ordinador, una impressora i cada dia a les 6 del matí es passejava pels carrers de la ciutat. Quan veia un cotxe amb una ratllada, o uns pneumàtics gastats, li feia un pressupost de la possible reparació in situ, i el deixava enganxat al vidre amb l’adreça i el telèfon del taller. Va incrementar la facturació del taller un 40%. Ara n’és un dels socis. 

Solucions col·lectives, individuals, però cadascú pot fer quelcom per millorar. Només cal fer-ho. A què esperem?

dilluns, 2 d’abril del 2012

Eurovegas no, Eurodisney si?



Fa 27 anys (desembre de 1985) vam tenir la possibilitat de tenir un inmens parc recreatiu als terrenys on ara s'ubica el conegut Port Aventura. De fet hi havia moltes raons per radicar-se a Catalunya però finalment es van decidir per una zona prop de París. Potser no vam saber jugar prou bé les nostres cartes.
Posteriorment, cap a 1988, la multinacional Anheuser Busch s’interessà pels terrenys i va decidir impulsar un altre parc temàtic menor, però topa amb les protestes dels propietaris dels terrenys, que acusen la multinacional de fer una inversió immobiliària especulativa. Més tard, el 1989 el tribunal suprem concedeix la segregació de Salou respecte Vilaseca i els dos municipis inicien una disputa que impedeix crear un organisme públic únic. Finalment un dels socis majoritaris del projecte, Javier de la Rosa, és detingut i engarjolat i se sospita de la utilització indeguda de l’aval de 60 milions d’euros concedit per la Generalitat per a la construcció del Parc.
Avui EuroDisney rep 15 milions de visitants i Port Aventura 4. EuroDisney factura 1.200 milions i PortAventura 180. Eurodisney té 12.000 empleats tot l'any. PortAventura dóna feina, 10 mesos l’any a 2.000 persones. I encara gràcies!
Explico tot això perquè sento veus, que no són precisament católiques i que s’excusen en la moral per rebutjar un complex a l’entorn dels jocs d’apostes. Són els mateixos que surten al carrer contra la reforma laboral i a favor de l’ocupació. Que aquells que es queixen contra la crisi, diguin que no volen un complex turístic d'una magnitut com la d'Eurovegas. Només demostra una cosa: Que tenim el que ens mereixem.
Que Catalunya estigui amb l’aigual al coll i encara vulgui triar el color del salvavides que ens han de llençar demostra altre cop la destresa amb que hem ensorrat el sistema financer (sobretot les caixes), hem escollit alcaldes ineptes que ens prometien la lluna (pagant nosaltres, clar!) i hem votat sempre (que s’ha presentat) a un mentider com a president de govern. Som uns cracks! I si aquest tal Sheldon Adelson no ens vol entendre, doncs que marxi!!
Impulsar qualsevol cosa en aquest país és menys una aventura (que té una part de diversió) i més posar una galta i una altra (que té una part de massoquisme). La taxa emprenedora de l’estat espanyol (ho diuen ESADE i la Fundació Príncep de Girona en un estudi) és d’un 5,1%. Clarament inferior a EE.UU. (8,0%) o Noruega (8,5%). Doncs jo penso que per les traves que els posem, encara és alta.
Una pintada a l’alçada de l’antic balneari La Puda, a la carretera C-55, sentit sud, entre Monistrol de Montserrat i Olesa de Montserrat resumia perfectament aquesta mena de cultura: "NO A TOT!". El seu autor es devia quedar ben satisfet. Segur que ara utilitza twitter des del seu iPhone per convocar una manifestació contra la explotació del món per part de les multinacionals.
Tenim 700.000 aturats, els impostos més alts d'Europa  i la nostra major empresa, la Generalitat, amb prou feines pot pagar les nòmines. Això si, tenim les penques de dir-li que no a la major inversió privada que s’hagi fet mai a Europa. Després ens queixarem que Madrid ens ha fet la guitza altre cop. I si no al temps!!

dimecres, 28 de març del 2012

El disbarat del bicing


El bicing costarà aquest any 2012, 21,2 milions d’euros a l’erari municipal. D’aquest total, uns 5,5 milions el paguen els seus 120.000 abonats, la resta uns 16 milions, surt de les butxaques de tots, incloses aquells que no el fan servir.
Sovint surt a la premsa que ens hem gastat fortunes en equipaments de dubtosa necessitat com dues presons (Tarragona 114M€ , Figueres 101M€), o un aeroport (Lleida 90M€), o un centre d’emergències (Reus 20M€). Ens qüestionem tant els diners públics, que ens atrevim a dir que els diners gastats pel Senat en uns quadres (uns 400 mil) són un dispendi. Però en canvi ens podem gastar més de 150 milions d’euros de diners públics en un contracte a 10 anys perquè 28.521 usuaris regulars pedalin 14 minuts al dia, i això si que és absolutament imprescindible. Quin país!
I quan se n’ha parlat, la notícia, no ha estat que l’ajuntament no ha posat fi a aquest disbarat (com va qualificar-lo l’actual govern quan estava a l’oposició), sinó que ha apujat les tarifes un 25%!. És a dir, que allò important és que els usuaris patiran un augment de 9 euros l’any (de 35€ a 44€)! Ara bé, malgrat aquesta astronòmica pujada, els usuaris només cobriran una quarta part del seu cost.
Però 44 Euros són molts o pocs? Doncs depèn. Que costa viatjar un mes en transport públic? 50 Eur (T-mes/1 zona). És a dir, que un viatger de metro ha de pagar 13 vegades més que un usuari de bicing. És això just?
Una altra manera de mesurar si és car o barat, és dividir el cost global pel nombre d’usuaris. En aquest cas (21Milions € entre 120 mil igual a 175 euros) l’ajuntament podria regalar CADA ANY una bicicleta (com aquesta, amb suspensió i frens davanters de disc) a cadascun dels 120.000 usuaris del bicing.
Un defensor d’aquest mitjà de transport em va dir per twitter que la bicicleta aporta millores de salut, evita morts i contamina menys. Aquestes afirmacions estan basades en un estudi que podria estar esbiaixat. Aquí teniu l’estudi i les crítiques que ha generat. M’ocuparia un article sencer fer-vos-en cinc cèntims, així que ho deixem per més endavant,.
En conclusió, és bo millorar el transport públic, és bo facilitar l’exercici i la bona salut dels ciutadans i és bo fomentar la sostenibilitat de mitjans de transport com la bicicleta, però en aquests moments cal replantejar-s’ho tot. El sistema, el cost i l’abast. El sistema passa poc contaminant però al llarg del dia i de la nit hi ha furgonetes reposant bicicletes amunt i avall per la ciutat. El cost de manteniment de cadascuna de les 6.000 bicicletes és de 3.500 eur/any, una xifra francament millorable. I l’abast, de només 3,3 km diaris (no per trajecte!), és clarament insuficient. Espero que a partir d’ara, els seus responsables, esmolin bé el llapis i gestionin millor aquest servei. Els ciutadans els ho agrairem.
Nota: Imatge extreta d'aquest bloc on podreu trobar altres fotografies que m'han encantat!

dilluns, 9 de gener del 2012

Instància al MH Sr. President Artur Mas


Exposo:

Atès que s'ha conegut que el govern català destinarà 56 milions d'Euros a una empresa anomenada SPAN-air, “la de tots"(hom).

Atès que, quan el govern s'autoanomenava "business friendly", ningú va entendre que es pretenia la nacionalització de determinades companyies.

Atès que aquest govern, autodenominat "dels millors", ha fitxat a professionals independents i de prestigi que coneixen perfectament el camp on els toca jugar.

Atès que diferents experts de la Generalitat consultats, han desaconsellat fer cap mena d'aportació a dita companyia per raons tècnicament inapelables.
Atès que d’SPAN-air, “la de tots”(hom) va ser comprada a canvi d'un sol euro a la seva antiga propietaria la aerolínia SAS, o és precisament un passarell en el camp de l'aviació (*).

Atès que la situació financera de la Generalitat és, segons paraules del mateix Govern, "extremadament delicada".

Atès que altres sectors, molt més importants que l'aviació, com la sanitat, l'educació o les universitats estan patint greus problemes de finançament i que la resta d’organismes públics, privats i fins i tot concertats que depenen de la Generalitat, han patit retallades en sous, despeses corrents i inversions.

Atès que cap altre aerolínia solvent, ni cap fons de capital risc, ni ningú que conegui el sector aeri (que els ho preguntin a Quercus Venture Capital) ha volgut adquirir “SPAN-air la de tots”(hom) des que s’en va fer càrrec el consorci publico-privat català Iniciatives Empresarials Aeronàutiques (IEASA).

Atès que la companyia perd 140 milions d’euros cada any des de l’any 2007.

Atès que el cost per AKO(**) de la companyia és el 50% superior als del seus competidors.

Atès que els diners públics que s'han destinat a aquesta SPAN-air (176 milions d'euros) tenen un cost d'oportunitat extremadament alt.

Atès que el Conseller d’Economia té altra feina més important que viatjar a Qatar per tal de convèncer Qatar Airways perquè es quedin SPAN-air.

Sol·licito:

Que es faci una retallada d'alts càrrecs de la companyia "SPAN-air, la de tots"(hom), d'entre un 25% i un 30%, similar a la realitzada pel Govern de la Generalitat.

Que el salari dels primers executius de la companyia sigui com a màxim el mateix que el del President de la Generalitat (és a dir, que s'el redueixin entre 200.000 i 300.000 euros anuals).

Que la resta de la plantilla (directius i també alguns pilots amb sous de 100.000 eur anuals) pateixin retallades equiparables a la resta d'empleats del sector públic català (metges, policies, altres funcionaris i personal laboral, etc..).
Que obliguin a la companyia a adoptar el català normatiu com a llengua oficial i deixin d’utilitzar "el catañol", i que com a mostra que l’han après tradueixin correctament el lema de la companyia (***)

Que sobretot, sobretot, sobretot i per damunt de totes les coses, donat que SPAN-air vol convertir-se en la aerolínia de bandera de Catalunya, cal que faci un acte de contrició i es canviïn el nom comercial per passar a dir-se CAT-air. 

Barcelona, a 2 de Gener de 2012

Jordi Garcia i Serra

(*) Aquí seria aplicable la frase, “comprar duros a quatre pessetes”, però el que no queda clar és qui va fer el negoci, si els suecs o els catalans.

(**) Asiento Kilometro Ofertado. És la forma de mesurar de forma homogènia els costos de companyies aèries que volen a diferents destins.

(***) El mot castellà "todos" és equivalent al mot català “tots” excepte quan es fa servir com a pronom, en que aleshores equival a “tothom”, no a “tots”.