diumenge, 31 de juliol del 2011

Una altra idea per a la Sanitat

Com a economista estic content que l’administració utilitzi els incentius econòmics per canviar les actituds ciutadanes. Però no estic segur que sempre s’utilitzin bé. Dos exemples. El copagament sanitari posat en marxa a Itàlia, i la subvenció de 210 euros als joves que paguin un lloguer a Espanya.

La sanitat necessita reformes. Tothom qui la coneix per dins, i especialment els treballadors del sistema sanitari ho diuen. Farmàcies, laboratoris farmacèutics i metges han obtingut enormes rendes durant dècades gràcies a una demanda que es retroalimenta (com més bo és el servei, més s’utilitza), i a què l’usuari no paga mai cap factura pel seu abús.

Fa pocs dies apareixia una carta a La Vanguardia explicant l’experiència d’una visita a urgències que va anar inusualment ràpida per incompareixença de les 7 o 8 persones que hi tenia al davant. La causa d’aquest problema és evident: L’usuari no pateix cap conseqüència pel seu comportament incívic, ni tampoc pel seu comportament cívic. Apel·lem a la consciència, i la consciència és filla de l’autoengany. No hi ha res a fer…

- Segur que no hi ha res a fer?

Bé, si, però imposant estímuls positius i negatius.

- Com per exemple?

Penalitzant amb un període de temps sense poder demanar cita, a qui falti a una visita sense justificar. Premiant al puntual a rebre visita puntualment. Penalitzant a qui arriba tard, ja sigui amb menys temps de visita o amb pèrdua de punts del seu carnet sanitari per punts. Premiant els que segueixin les prescripcions mèdiques; penalitzant els comportaments autodestructius que repercuteixen a la salut del pacient i que després acudeix al metge; etc…

A la societat no agrada posar límits a la sanitat, però la població que depenent no para de crèixer i els que cotitzen són cada cop menys. La mitjana d'edat no para de crèixer, com millor és la nostra sanitat més anys viuen aquells que necessiten assistència per sobreviure, però els recursos sanitaris no són infinits, la població envellida no para de crèixer, i tenim els llits que tenim i en alguns moments cal prioritzar. Suposem que només tenim un llit lliure i dos persones grans que el necessiten: El primer ja ha estat hospitalitzat un munt de vegades perquè ha passat la seva vida abusant de l’alcohol i les drogues ignorant sempre els consells del metge. El segon és la seva dona, que a més de sofrir la desgràcia del seu marit, ha tingut sempre una dieta sana i equilibrada, ha seguit sempre les recomanacions mèdiques i no ha estat mai hospitalitzada. Si l'hospital ha d’escollir entre els dos ancians a qui hauria de cridar primer?

Espero els vostres comentaris i opinions, prometo contestar aquí mateix.

PD: Us desitjo bones vacances a tots i espero que em seguiu llegint al llarg d’aquest agost. En un proper post vull explicar quina relació hi pot haver entre salaris i qualificació i com això afecta als polítics que tenim, també parlarem de les bestieses que s’han fet amb els diners de tots (aeroports sense avions i AVE’s sense viatgers) i per acabar explicarem econòmicament la primera fallida d’una administració pública a Catalunya: L’Ajuntament de Moià.

PD2: Agraeixo a l'autor del magnífic dibuix l'oportunitat d'il·lustrar el meu bloc amb el seu art i lsi la SGAE em reclama diners li cediré gustosament el 50% dels ingressos que genera aquest post ;).

diumenge, 17 de juliol del 2011

I ara la crisi del deute!! O… no volies caldo? Doncs dues tasses!


Aquesta setmana (passada) financerament s’ha ensorrat el món. Estats Units aviat no pagarà els salaris, Grècia està en fallida i ningú no li presta diners, Itàlia és un polvorí a punt d’explotar i Espanya, altre cop, rep bastons per tot arreu.

Estats Units no podrà pagar nòmines el dia 2 d’agost. La raó és que el govern duu molt temps gastant més del que ingressa i el deute ha arribat al sostre que tenia marcat per llei. Qui aprova les lleis (la Càmara de Representants) està dominat per un partit, i el que gasta els diners (President Obama) és d’un altre. Així que la negociació serà difícil, complexa i àrdua. Per acabar-ho d’adobar, l’agència de qualificació Moody’s, ha dit que està estudiant rebaixar la qualitat del deute d’EUA un grau menys (de “AAA” a “AA”).

Continuem: Grècia està en fallida. El que deu l’estat representa el 150% del PIB. És a dir, que si tots els grecs treballessin gratis a partir d’avui, sense menjar, ni pagar el llum, ni els lloguers i dediquessin el seu sou íntegre a pagar el deute que té l’administració, haurien d’aguantar fins les rebaixes de gener de 2013. Si Grècia fos un país pròsper (Japó deu el 170% del PIB, però no és comparable), no seria tant greu, però com que està en recessió (caurà un 3,8% enguany) i ha de pagar uns interessos exorbitants, ja ningú creu que s’en sortirà.

Més caldo: Itàlia, té un deute del 120% del seu PIB, i el seu sistema financer està en dubte des que fa uns dies es va saber que alguns del seus bancs més importants, no reunien prou garanties de solvència. Aquesta setmana, Itàlia ha aprovat un sèrie de mesures de reducció del dèficit amb l’objectiu que el deute no arribi a les xifres de Grècia. La seva “prima de risc” s’ha enfilat fins als 348 punts bàsics (que vol dir que l’interès que paga l’estat italià en els seus préstecs és un 3,5% més car que el d’Alemanya, és a dir quasi 6%).

Seguim: Espanya, té un deute del 64% del PIB (la meitat que Itàlia) i un sistema bancari que ha passat ja dues proves de solvència europea anomenats “estrès test”. La darrera prova s’ha publicat recentment i ha descobert que cinc entitats no eren suficientment solvents. En disculpa seva cal dir que aquestes entitats tenen reserves de capital que els avaluadors no han volgut tenir en compte. El dimarts el diferencial (prima de risc) d’Espanya respecte a Alemanya pujava fins als 375 punts.

La pregunta que em fan és: “D’acord, tot això que dius és veritat, però… perquè ara? Perquè no fa dues setmanes o fa dos mesos? Quin és el llamp que ha iniciat aquesta tormenta?

La veritat és que ningú no ho sap. Les crisis econòmiques són com els terratrèmols. Tothom sap que n’hi hauran, els experts poden anunciar a on, però el que ningú no encerta mai és “el quan”. Ja fa mesos que es parla de deutes impossibles de pagar, en països alegres i poc disciplinats. És qüestió de temps que les plaques tectòniques es posin altre cop al lloc que els correspon.

Gràcies i fins aviat!

dilluns, 4 de juliol del 2011

Universitaris Mileuristes? I un bé negre amb les potes rosses!

La setmana passada desmentíem que els universitaris fessin cua a la Jonquera fruit d’un 45% d’atur juvenil. Avui desmentirem un altre mite.

- Quin?

La precarietat laboral dels Universitaris.

- I un bé negre amb les potes rosses!! Els universitaris catalans, encara que no tinguin tant d’atur com la resta (un 20% vas dir) tenen feines poc qualificades i mileuristes!

Però si encara no he començat!! A Catalunya hi ha una agència que vetlla per la qualitat universitària, és diu AQU. I el seu web és www.aqu.cat . L’AQU ha fet 3 estudis sobre les sortides laborals dels universitaris i les dades són prou objectives (han acabat entrevistant el 50% dels titulats universitaris dels darrers 3 anys, en total unes 12 mil respostes).

En el seu darrer estudi publicat (2008) només el 17% dels universitaris eren mileuristes. La resta, un 45%, eren DOSmileuristes i un significatiu 39% cobraven més de dos mil euros al mes. Per tipologia, el major nombre de mileuristes es concentra en graduats que han estudiat humanitats (Filologia, Filosofia, etc…) i els millor pagats són els que han estudiat carreres tècniques (Enginyeries, etc..). Més info aquí.

- Aquesta mostra potser està esbiaixada… no me la crec.

No és una mostra sinó un estudi que es va fer a més de 12.000 persones d’una població total de 23.000, sobre graduats del 2004 (excepte metges, que eren del 2001). La empresa que la va fer va realitzar 132.000 trucades durant dos mesos amb una mitjana de 4 trucades per entrevista.

- Ah…

Més coses, ara que ja sabem que només el 17% és mileurista, crec que et puc fer una pregunta. Tu associes mileuriestes a treball poc qualificat, oi?

- Doncs clar!

Per tant, si la majoria d’universitaris, després de tres anys no són mileuristes… quin percentatge creus que tindrà feines adequades a la seva titulació universitària?

- Doncs un 83%...?

Quasi!! Segons l’AQU, un 85% treballa en llocs que només poden ocupar graduats universitaris.

- Però… jo no…

Va, per acabar un altre mite. Tu a per on creus que haurien de començar a buscar feina aquests graduats universitaris?

- A les pàgines de classificats dels diaris de diumenge.

JA!! JA!! Els universitaris ja no troben feina per un anunci al diari, de fet això només significa un 8% de totes les col·locacions. La primera forma de trobar feina és el contacte personal (34%) i la segona Internet (13%), les pràctiques d’estudis (10%) i els serveis de borsa de les universitats (10%) superen la caducada via del diari de diumenge.

La setmana vinent parlarem dels aeroports que no tenen avions i dels AVE’s amb 7 passatgers al dia.

Fins aviat!

diumenge, 3 de juliol del 2011

L'efecte Halo i les bones notes

M'han publicat un article a El Periódico.

El trobareu sencer aquí.

Fins aviat!