diumenge, 26 de juny del 2011

Perquè estudiar una carrera si m'espera un atur del 45%?

Escoltant algunes tertúlies i llegint alguna premsa, hom s’imagina una turba d’exiliats universitaris travessant a peu els Pirineus a la recerca de feina, sota una pluja que enfanga els camins.  Els que s'han quedat i n’han trobat una, són explotats per empresaris sense escrúpols que demanen dues carreres i un màster per fer fotocòpies i per convertir-los en mileuristes. 

Aquesta fuga de cervells, aquesta generació perduda és deguda a un atur juvenil del 45%. La conclusió immediata per a un estudiant universitari és: “Perquè cal esforçar-me a estudiar si m’espera l’atur, l’exili o el mileurisme?”.

Doncs perquè és mentida. Efectivament, la frase que he posat al principi d'aquest post d'avui és tant falsa com l’Aznar dient que parla català en la intimitat. Mirem una mica les xifres: segons la EPA del 1r trimestre de 2011, la taxa d’atur espanyola entre 25 i 29 anys pels qui tenen títol d’educació superior és del 20,16% (de 30 a 44 la meitat 11,46%). Per als joves que tenen primària l'atur és del 43%, i si són analfabets puja fins al 48,33%. Primera conclusió: els titulats universitaris pateixen menys l’atur.

- El 20,16% és un atur molt gran.

Ja ho sé. Però ja no em pots negar que estudiar una carrera redueix les teves possibilitats d’anar a l’atur.

- D’acord. Entre ser la pell de Barrabàs i la de Judes em quedo la del primer. Continua.

A Catalunya l’any 2007 (EPA 1r Trimestre) hi havia 48.000 aturats universitaris. Sobre una població universitària de 1,3 milions vol dir que un 4% estaven aturats. Cinc anys més tard, eren 144.000, és a dir un 10%.

- Ahá! Veus? La població aturada universitària s’ha TRIPLICAT!!

… Bravo! Veig que saps la taula del tres. Ara diga’m, saps quants universitaris s’han incorporat al mercat de treball?

- No…

143.000 nous universitaris, ja que vam passar de 1.338.000 a 1.482.000 entre 2007 i 2011. Comparant els mateixos anys, la població amb títol de secundària va disminuir en 125.000 persones (de 2.687.000 a 2.562.000) però en canvi el nombre d’aturats amb aquesta titulació va créixer en 255.000 persones, és a dir un 16% dels 2,56 milions. Segona conclusió: A Catalunya una persona amb carrera té un 60% menys de possibilitats d’anar a l’atur que una altra amb estudis secundaris.

- Continua essent una xifra dolenta. 'Grosso modo' vol dir que tots els universitaris que s’han graduat en aquests 5 anys estan a l’atur.

A la teva xifra caldria descomptar altes i baixes… però t’ho accepto, l’atur és dolent per a qui el pateix, però els qui van estudiar només secundària, o primària ho estant passant pitjor. Molt pitjor. Ves per on, només hem analitzat les dades d’aturats. Ara et mostraré les dades d’ocupació, que encara són mes contundents.

Segons la EPA el nombre total d’ocupats a Catalunya va minvar en aquests cinc anys en 362.000 empleats (de 3.462.000 a 3.100.000). Tanmateix si ho mirem per grau d’estudis veurem una evolució curiosa. Mentre els graduats universitaris (i doctorats) van INCREMENTAR el nombre d’ocupats (de 1.096.000 a 1.121.000), la resta de població va perdre empleats (en total 394.000 menys). Aquí va la tercera conclusió: Fins i tot enmig d’una enorme crisi econòmica se segueix creant ocupació per a gent qualificada mentre es perd per a la no qualificada.

- Mmmm… Bé, d’acord, però estudiar no es cap garantia…

Estudiar una carrera no és una garantia però sí és una assegurança de risc contra l’atur per TOTA LA VIDA. Ja que a mateixa franja d’edat, la taxa d’atur continua molt per sota de la resta de nivells formatius.

Per a mi és una llàstima que tanta gent que pot estudiar, que té la capacitat o els diners o el temps per fer-ho, s'hi giri d'esquena. De fet, per cada persona que es penedeix d’haver fet una carrera universitària n'hi ha mil que n'estant orgullosos.

- Clap! Clap! Bravo per l’al·legat en favor de l’esforç estudiantil! Però de tota aquesta gent que treballa n’hi ha que són mileuristes, tenen un contracte precari i al damunt estan sobrequalificats per la feina que fan. Que m’en dius d’això? Eh?

Doncs mira, com que avui ja ens hem allargat molt ho deixarem per a la setmana vinent.

Fins aviat!

dilluns, 13 de juny del 2011

Audi A6, TDI 3.0 quattro, amb TV, DVD, GPS... Fa falta dir res més?


Un local comercial buit, desangelat i amb els vidres bruts sorgeix davant meu mentre passejo pel centre de Sant Feliu de Guíxols.

Al bell mig d'un dels vidres m'apareix aquest pasquí que em serveix de reflexió. Assumeixo que el vehicle en venda es del mateix amo que tenia la botiga. Imagino que el negoci se’n va anar a n'orris i ara no pot pagar les lletres del cotxe.

La part important no és aquesta. Això li pot passar a qualsevol persona, en qualsevol moment. La part important és que aquest individu es va comprar un cotxe amb TV incorporada (imprescindible!). Un cotxe que té un comandament a distància per obrir i tancar les finestres des de lluny (ultra necessari!). I no un cotxe qualsevol, no. Un Audi A6 turbodiesel amb motor de 3 litres i tracció a les quatre rodes (un petit utilitari vaja!). Segur que en una població vora el mar com Sant Feliu és molt necessari que tingui tracció a les quatre rodes. El del concessionari es devia fer un tip de riure després de dir-li: “Ja vas veure quina nevada va fer l’hivern aquell de la gran apagada!”. El meu escrit reflexiona  sobre el fet que l’autor d’aquest escrit es va comprar un cotxe que no li tocava, un cotxe que estava clarament per sobre de les seves possibilitats.

- Estàs elucubrant. Només has vist un anunci i t’estàs inventant una trama. No tens ni idea. També podria ser que qui el tenia era una dona, mare de família, i que ara, té els dos fills estudiant a Irlanda. O no?

Doncs no. Primera perquè les dones no es gasten els diners en cotxes. Se’ls gastaran en altres coses, però en cotxes no. Segona, és fàcil veure que la gran quantitat de faltes d'ortografia demostren un baix nivell d’expressió escrita. Tercera i més important, aquest individu no té li més mínima idea de l’objecte que té a les mans.

- Home... i això?

Molt fàcil. Si tu tinguessis una joia de gran valor artístic se t'acudiria vendre-la en una parada al mercat? Si tu ets conscient que has de vendre un vehicle que depassa de llarg els 60 mil euros, no fas un cartell a mà, ple de faltes i el plantes al bell mig d'un aparador ple de pols d'una botiga tancada. Hi ha revistes de cotxes, hi ha setmanaris de compravenda, hi ha un munt de webs dedicades a l’intermediació de vehicles de segona mà, hi ha concessionaris, i finalment si no coneixes res d'això, pots fer aquest full a màquina i passat pel corrector.  

- D'acord... Però quina és la conclusió?

Que aquest rètol en aquest local abandonat és el clar exemple d'això que ens ha passat a tots. Hem viscut per damunt de les nostres possibilitats, fruint de serveis que els nostres impostos no podien pagar i ens hem endeutat per sobre d'allò que el mínim sentit de prudència hauria aconsellat. Això ho hem fet tots. Els que hem comprat un pis a un preu exagerat. Els que hem signat una hipoteca a 40 anys. Els que ens han concedit la hipoteca i ara s’adonen que no la podem pagar. Els que van imposar una taxa (puntual) i han contractat 1.000 funcionaris per cobrar-la (per sempre). Els que van fer una obra i van utilitzar el “mètode alemany” perquè no sortís a cap auditoria. I finalment els que vam callar i vam assistir impassibles a aquesta orgia frenètica i sadomasoquista del mercat immobiliari sense plantar-los cara, i sense exigir que s’havia d'aturar.

En les actuals circumstàncies i amb una prima de risc de 2,5 punts per sobre el deute alemany (és a dir, que els alemanys són el doble de solvents que nosaltres... quina novetat!) només podem fer una cosa, adaptar-nos a la nova situació, treballar més i esperar que la garrotada no sigui més forta que la que ja hem patit.

dissabte, 4 de juny del 2011

Les finances i la Diputació de Barcelona, una gran desconeguda.

La Diputació de Barcelona és una administració poc coneguda, en part perquè és una administració d’elecció indirecta, i els seus presidents no han  retre comptes als ciutadans. L’origen de les diputacions es remunta a la Constitució de Cadis de 1812 i aprovades el 1833 com a element uniformitzador estatal i alhora divisori de la realitat catalana.

Des de l’arribada de la democràcia la correlació de forces que l’ha governat la Diputació de Barcelona sempre ha estat la mateixa, i els seus presidents, malgrat manegar un dels pressupostos més importants de Catalunya, poc coneguts: Francesc Martí, Manel Royes, Antoni Fogué, Antoni Dalmau, José Montilla o Celestino Corbacho.

És curiós que quan circulen aquests emails demagògics sobre el cost dels polítics (parlen de suprimir el senat), mai es parli de les diputacions... serà que no les coneixen... No hi ha cosa més atrevida que la ignorància.

Ja entrant en el tema que ens ocupa, la Diputació de Barcelona té un pressupost per al 2011 de 615 milions d’euros (i de 661 si li sumem els 16 organismes que en depenen). Actualment té una plantilla d’unes 4.000 persones, algunes de les quals haurien de conèixer la esplèndida seu que tenen al centre de Barcelona.

Per fer-nos idea del seu volum hem de saber que el pressupost de la segona ciutat de Catalunya (l’Hospitalet de Llobregat) és de 200 milions i compta amb 1.600 treballadors. Si la Diputació fos un ajuntament, la ciutat on estaria rondaria el 400.000 habitants. Comparat amb Igualada, aquesta representa unes 10 vegades el seu pressupost i la seva plantilla.  Governar això és un bon pessic.

Pel que fa a les finances, el seu rati d’endeutament és baixíssim (un 27% respecte als ingressos ordinaris), recordem que quan la Generalitat estava sanejada el rati era del 50%). I ja no cal dir res si la comparem amb la situació d’alguns ajuntaments. Aquesta avantatjosa situació patrimonial encara es veu més reforçada quan veiem hi ha una partida d’ingressos provinents d’operacions financeres que l’any 2008 (darrer informe del síndic de comptes) donava un saldo de 5 milions d’euros.

I d’on venen aquests interessos? Doncs mentre la majoria d’ajuntaments, empreses i particulars les començaven a passar ben magres, la Diputació de Barcelona tenia uns excedents de tresoreria de 250 milions d’euros. El més curiós és que aquests diners s'han invertit en fons estructurats (si, els d’aquells de la crisi NINJA). Un dels exemples, sembla tret d’una aposta. Va així: Si l’euribor arriba al 4,65% el rendiment del dipòsit és del 8% i si es queda per sota, el rendiment només serà del 1%. És ben curiosa aquesta forma d’invertir el diner públic en bancs. I més si després aquests, no presten aquests diners a les empreses ni als particulars, sinó que els fan servir per tapar els seus propis forats econòmics. Molt bonic!

Una altra de les operacions de tresoreria que proporciona ingressos a la Diputació (300.000 Euros durant el 2008) que s’utilitzen sovint a la tresoreria són els swaps (un derivat financer pel qual s’intercanvien diners futurs). Segons la Sindicatura, aquest instrument financer es va utilitzar 9 vegades durant el 2008, però aquestes dades no apareixien a la Memòria de la entitat. Com diria en Mourinho… Perquè?

Pel que fa als salaris, la Diputació de Barcelona té una política de transparència envejable tot i que això fa visible una certa desproporció. Els sous dels seus alts càrrecs estan publicats aquí. El seu president per exemple, té un sou no massa inferior al de la Generalitat (130 mil versus 144 mil del segon) malgrat que Mas manegui un pressupost 42 vegades superior. Alhora està un 20% pel damunt del de l’alcalde de Barcelona (109 mil) que també té un pressupost 3 vegades superior al seu. Això no ho sap gaire gent, oi?

En resum, la Diputació de Barcelona: una administració intermèdia, de gran pes econòmic i que caldrà revisar algun dia.