dilluns, 11 d’octubre del 2010

La Generalitat oferirà bons al 4,75% (...tirant la pilota endavant)


jordigarcia.cat

La Generalitat de Catalunya oferirà bons de 1000 eur al 4,75% d’interès a un any.

- Això és bo o dolent?

Doncs mira, hi ha poques coses que siguin bones o dolentes al 100%. Diguem que serà bo per a alguns i serà dolent per a d’altres.

- Per a qui serà bona aquesta mesura?

Això serà bo per als funcionaris públics, que mes rere mes, veuen perillar la seva nòmina. Tot i que no hi ha res del cert, tothom sap que la Generalitat està incomplint molts compromisos amb tercers (hospitals, farmàcies, universitats, etc…)i des que els van rebaixar la nòmina un 5%, els rumors tenen molta més credibilitat. Amb aquesta mesura es podran apaivagar falsos temors.

- I la Generalitat no podria recórrer als bancs com fa tothom?

La veritat és que bancs i caixes ja han arribat al seu topall. Les entitats d’estalvi fa dies que van dir prou al govern de la Generalitat perquè es troba massa endeutat. De fet la qualitat del deute català (el famós “RATING”) està ara mateix en A+, el mateix que Bahrein, Xile, Irlanda o Corea del Sud, per exemple, quatre nivells per sota l’espanyola AA+.

- Però aquests diners s’han de tornar al cap de 12 mesos oi?

Si, la veritat és que la patata calenta únicament s’ha posposat fins a l’octubre del 2011, quan tothom preveu que els efectes de la crisi encara s’allargueran fins més enllà, fins al 2012, i no es crearà ocupació fins al 2013, potser el 2014. Per tant és una mala notícia per al conseller d’economia que ocupi la cadira d’aquí a un any, sigui quin sigui el color polític d’aquest.

- I només hi guanyen els funcionaris?

Bé, que la Generalitat obtingui liquiditat (obtenir diners en efectiu) també afavoreix aquelles empreses que treballen per al sector públic, que són moltes i que també tenen molts treballadors. Aquests empresaris i treballadors estaran força contents, t’ho ben asseguro!

- I la resta?

Pel que fa a la resta de ciutadans hi haurà dos visions. La figura de l’estalviador (retratat darrerament als anuncis del banc ING) que trobarà una oportunitat per invertir de forma segura i amb un interès per sobre el de mercat. I la resta de mortals que amb prou feines arriben al cap del mes, no poden estalviar i que ho veuran amb indiferència. No els afecta en absolut.

- I això és bo per a la economia? Estimularà el creixement? Té a veure amb les polítiques keynesianes d’estímul fiscal que expliques a la facultat?

Aquí hauré de ser més acadèmic (espero em disculpeu). La veritat és que segons John Maynard Keynes (1883-1946) una crisi de demanda es podia superar fent que l’administració substitueixi la manca de demanda privada per demanda pública. Aquesta despesa extraordinària obliga l’administració a endeutar-se i demanar crèdit. Malauradament aquest crèdit captarà recursos dels estalviadors que podrien haver anat al foment de la economia productiva en forma de préstecs a empreses i emprenedors (això s’anomena efecte expulsió).

La segona mala notícia és el cost. Donat que la solvència de la Generalitat és tant baixa, aquesta ha de pagar una prima de risc superior al del mercat (les lletres del tresor espanyoles per exemple només paguen un 1,26% d'interès, i els bancs més agoserats ofereixen un 3,5%).

La tercera mala notícia és que aquesta crisi no és només de demanda, sinó estructural. El col·lapse que hem patit ha estat produït per un creixement excessiu de la demanda exacerbada pel crèdit barat i abundant. Per tant un augment de la demanda per mantenir el consum total al mateix nivell que abans, potser no és bona, sinó que podria ser fins i tot dolenta.

És com si, malgrat ser un assalariat, gràcies a les hores extres ens comprem a crèdit un Ferrari, que a banda d’un caríssim manteniment, es cruspeix la gasolina que dóna gust! Quan l’empresa deixa de necessitar les nostres hores extres, enlloc de canviar de cotxe, decidim endeutar-nos més, rehipotecar la casa i mantenir el Ferrari, esperant temps millors. Doncs aquesta situació podria ser la nostra d’aquí un any. Esperem que no sigui així.

Imatge cedida per dreamstime.com

dilluns, 4 d’octubre del 2010

Credibilitat i Dèficit Públic: Els germans bessons (1a part)

jordigarcia.cat

“L’estat espanyol té un greu problema de prestigi en el món anglosaxó i reparar-lo ens costarà un dineral”. La frase no és meva, sinó del prestigiós cronista polític a Madrid, Enric Juliana. El prestigi es paga a preu d’or, i donada la situació financera mundial, avui en dia encara és més difícil d’aconseguir. Avui explicarem com influeix això en la economia.

La veritat és que en Juliana té raó, Espanya travessa una gravíssima situació no només econòmica, sinó una igualment greu de credibilitat. La credibilitat implica que hom diposita la confiança en algú altre. El que diposita espera que el dipositari compleixi amb les expectatives que ha generat. Francis Fukuyama, (aquell autor que va predir la fi de la història provocada pel conflicte de les religions) va demostrar ja l’any 1995 els importants costos de transacció en què incorren les parts per cobrir-se dels riscos que deriven de la manca de confiança.

La manca de credibilitat esta duent Espanya (aquest país del qual molts dels meus lectors es voldrien despendre) pel camí de la mes absoluta amargura. Enguany, avui, ara mateix, milions d'euros es malbaraten per manca de confiança en l’estat que ens acull. Però com funciona exactament el mecanisme? Perquè no generem confiança?

L'estat espanyol té avui un gran dèficit públic anual (aproximadament ingressa la meitat del que gasta), que cal cobrir demanant un préstec. Això és degut a que les despeses han augmentat perquè, entre d'altres raons, ara hi ha més parats i cal pagar més subsidis. Els ingressos també han disminuït, perquè per exemple, les empreses perden diners o tanquen, i aleshores no paguen impostos. Per això a l'estat li cal demanar un crèdit. Però aquest crèdit s'haurà de tornar, i aquest pagament augmentarà encara més la despesa, i això incrementarà el dèficit, i més endavant caldrà demanar més diners... Em seguiu?

Per si això no fóra prou dolent, a més de tornar el deute, cal pagar els interessos. Uns interessos que poden ser alts o baixos, en funció de la confiança que genera qui ha demanat els diners. Si el préstec el demana el govern alemany, els interessos que paga, són baixos, perquè és un govern que té una alta credibilitat i les seves accions i declaracions generen confiança. Però aquest no és el cas del govern d'Espanya (oi que no?). Com que l'estat espanyol paga uns interessos alts, augmentarà la despesa i hi haurà més dèficit, i caldrà tornar a demanar més diners i la roda es continua fent gran... S'entén fins aquí?

Doncs be, no només els catalans tenim la sensació que el govern espanyol no genera confiança, sinó que els qui tenen diners, els mercats financers, tampoc se’l creuen gaire. Sabeu quin va ser el moment en que aquesta confiança era més baixa (i que coincidí amb els interessos més alts)? Doncs va ser just després d'una reunió en què oposició i govern van ser incapaços de pactar una política econòmica per garantir la confiança. Aquesta actitud, agreujada per la crisi financera que patia aleshores Grècia, va provocar una escalada sense precedents de les tensions financeres i monetàries sobre l'euro, que va promoure un seguit de trucades de mandataris de tot el món al president del govern espanyol.

El que no havia aconseguit ningú (ni en Jordi Sevilla, ni en Pedro Solbes, ni la tossuda realitat, ni el sentit comú) afortunadament ho va aconseguir Obama. El Sr. Zapatero rectificà, i va adoptar les mesures que una setmana abans havia rebutjat. Els interessos van començar a baixar, però encara estem lluny dels interessos que paguen altres governs. Cal seguir generant confiança.

Per millorar aquesta confiança es podrien adoptar diverses mesures, que explicaré en la segona part d’aquest post. Espero que el post us hagi satisfet.

Podeu deixar els vostres comentaris a sota

Foto cortesia de dreamstime.com