Pensions de Jubilacio o la jubilació als 67 any (2a part de 2)

jordigarcia.cat


Continuem el post de la setmana anterior, en que parlàvem de pensions.

El nostre inefable govern ens ha obsequiat amb una proposta agosarada: La jubilació als 67 anys.

Després de diverses setmanes, m’he adonat que si, que la proposta és seriosa i no és una maniobra ni un globus sonda per distreure la atenció d’altres temes més immediats, com l’atur, la crisi o la caiguda de la borsa.

Com puc estar a favor? Com puc estar en contra?:

- A favor:

Sobre el paper: La veritat és que la jubilació als 67 anys sobre el paper és una mesura que pot funcionar: Si tothom es jubilés dos anys més tard, no només cotitzaria dos anys més, sinó que amés serien dos anys que l’estat deixaria de pagar aquelles pensions. Estalvi doble.

Qualitat de vida: Hi ha moltes persones a qui el pas a la jubilació els suposa un canvi de rutina no sempre a millor. Hi ha molts pensionistes ociosos i bona salut que la seva major il•lusió seria sentir-se útils. Perllongar la seva vida laboral faria endarrerir aquest trasbals.

Viabilitat del sistema: L’esperança de vida s’ha allargat uns 25 anys des que l’any 1919 es va fixar l’edat de la jubilació a Espanya. Des d’aleshores, els progressos mèdics no han parat d’augmentar no només l’esperança sinó la qualitat de vida de tots nosaltres, mentre que, per contra, l’endarreriment de la incorporació al mon laboral (per escolarització obligatòria i per demandes formatives cada cop més llargues) ha reduït els anys que hom pot arribar a cotitzar. És evident que si treballem menys anys i vivim més com a pensionistes, el sistema que tenim (de repartiment) no se sosté. De fet ja existeix un termini a partir del qual la Seguretat Social serà deficitària: l’any 2025.

- En contra:

El moment: Prendre ara la mesura d’allargar la jubilació és una “boutade”. Amb la crisi que tenim al damunt, a qui se li ha acudit treure ara aquest tema? I perquè començar ara a dedicar esforços al que previsiblement passarà l’any 2025? (previsiblement)

La forma: Existeix un acord de tots els partits, anomenat “Pacte de Toledo” segons el qual, es va acordar que no farien partidisme amb les pensions i que qualsevol mesura que es dugués a terme seria amb l’acord de tots (o com a mínim s’intentaria). Està clar que el govern s’ha saltat a la torera dit acord...
La realitat: Ja se sap que l’excel ho aguanta tot (i el power point més! diran alguns!) però la realitat és tossuda. I la realitat diu que la mitjana d’edat de la jubilació real és als 62 i escaig anys. De fet, moltes empreses passen per situacions en que utilitzen les prejubilacions com a mesura alternativa a l’ERE (Expedient de Regulació d'Ocupació) o als acomiadaments massius. Si augmentem l'edat de la jubilació (i de les prejubilacions), és possible que estiguem augmentant l’atur juvenir de forma indirecta (els recent incorporats costen menys d’acomiadar).

Donar exemple: No fa ni un any, que la empresa pública RTVE ha acabat de prejubilar un 43% de la seva plantilla (alguns d'ells amb 52 anys i el 90% del sou). És a dir, que una empresa pública amb una visibilitat extraordinària jubila els seus empleats 15 anys abans del que el mateix govern proposa ara per a la resta de mortals... A casa em diuen que el que no vulguis per tu, no ho vulguis pels altres, però veig que no tothom ha tingut una mare com la meva.

En fi, que cadascú prengui els arguments que vulgui, perquè n’hi ha de tot tipus.

Fins aviat!

Pensions de Jubilació (1 de 2)

jordigarcia.cat

Actualment existeix un debat sobre les pensions, bàsicament les de jubilació que el Govern ha obert recentment amb una mesura prou enèrgica. Posposar la jubilació “oficial” fins els 67 anys.

Abans d’abordar.lo deixeu-me situar explicant alguns previs sobre les pensions, que cal que tothom sàpiga. 

- Perquè les pensions són públiques i no privades? No està arxidemostrat que la gestió privada és molt més eficient que la pública ?

De vegades si, però en aquest cas hi ha "disfuncions de mercat" que la gestió privada  (sense l’administració) no pot resoldre. L’Estat, per exemple si s'ocuparà dels errors de previsió difícils de calcular individualment, com per exemple, que molts ciutadans estalvien poc o res, mentre d'altres estalviarien excessivament, i en arribar l’ancianitat, els primers podrien no tenir ni per menjar. En un estat social i de dret com el nostre, això no seria admissible. El segon motiu, és que el resultat d’una mala gestió seria la fallida financera. Les empreses en fallida causen perjudicis a tot el seu entorn, empleats, proveïdors... i clients. Si aquests clients fossin ancians que cobren la seva pensió, el dany seria irreparable. En tercer lloc, la gestió pública de les pensions evita allò que s’anomena “selecció adversa” motiu per la qual, els futurs pensionistes pagarien una prima de risc en funció de les seves probabilitats de vida, tipus de feina o sexe. Per exemple, un miner, pagaria més que un administratiu perquè la seva inactivitat és més extensa, i una dona pagaria més que un home perquè viuen més anys...

- I després que fa l'Estat amb tots aquests diners? Com els gestiona? Què vol aconseguir?

La veritat es que el sistema públic de pensions té dos objectius. El primer d’assignació temporal: Que les persones que paguen avui, tinguin demà la pensió que els correspon. El segon objectiu és redistribuir els diners perquè tots els pensionistes puguin gaudir de la jubilació en condicions d’igualtat.

Com es pot intuir ambdós objectius són contraposats. Si s’intenta arribar a una equitat individual (el que paga més ara, rep més demà), no es pot aconseguir una redistribució total (tots els pensionistes reben la mateixa pensió).

- I aquest sistema és l’únic que existeix? O n’hi ha de millors?

A Espanya funciona el sistema de repartiment. Com el seu nom indica, els diners que es recapten avui, es reparteixen en aquest moment entre els jubilats que hi ha ara. En altres països com Xile, funciona el sistema de capitalització. Allà els diners recaptats avui es dipositen com un estalvi per pagar les pensions de demà quan aquests treballadors es jubilin.

- I quin és millor?

Qualsevol economista et dirà que els sistema de capitalització és força millor que el primer. Perquè en aquest sistema sempre es podrà garantir el pagament de les pensions, sigui quin sigui el nombre de pensionistes i treballadors. En canvi en el sistema de repartiment, s’ha d’aconseguir sempre que el nombre de treballadors i les seves quotes de la Seguretat Social siguin sempre superiors als diners pagats en pensions. El sistema de repartiment és el que s’utilitza a tots els països de la Unió Europea.

- I perquè no tenim un sistema de capitalització enlloc d’un de repartiment?

Perquè el pas d’un a l’altre suposaria que una generació sencera, es quedaria sense jubilació, ja que no rebria els diners que paguen els contribuents d’avui, ni tampoc els diners que van pagar ells, perquè en el seu moment es van utilitzar per pagar altres pensions.

- I quina és la solució?

D’això i de la edat de jubilació (als 67 anys), per raons d’espai, en parlarem en el proper post.

Fins la setmana vinent!

NOTA: Imatge cortesia de http://www.elfinanciero.com.mx/

Impost de Successions

jordigarcia.cat

Veig que la Generalitat s’ha decidit a fer publicitat de la rebaixa en l’impost de successions. En l’anunci diu: ”A partir d’ara, només l’hauran de pagar les grans fortunes”. La veritat és que la majoria dels impostos els acaben pagant els de sempre, les classes mitges. Els pobres perquè no en tenen. Els rics perquè coneixen la manera de “pagar menys” legalment.


Permeteu que expliqui amb un exemple com funciona realment aquest impost. Imaginem tres famílies: La família d'en Pau, la d'en Pere i la de la Laia.

La família d'en Pau són empresaris "de tota la vida". Amb els anys, han anat formant un bon patrimoni, i ben assessorats per un advocat fiscal han anat posant, totes les seves propietats sota el nom d'una empresa patrimonial constituïda única i exclusivament a tal efecte: el d'administrar el patrimoni familiar. I quin és aquest patrimoni? Doncs una nau industrial (que tenen llogada a la empresa productiva, i de la qual també són propietaris) els pisos dels quatre fills, la masia pairal al poble del pare, l'apartament de la platja, unes accions a la borsa, uns dipòsits a termini fix i les accions de la empresa productiva.

La família de la Laia són de casa bona. El pare era una alt funcionari de l’estat que va agafar una excedència per assessorar diverses empreses. La Laia té 6 germans, i a casa no els ha faltat mai de res. El pare, home estalviador els ha procurat estudis, una llar acollidora i bon consell, sempre que ha pogut.

La família d'en Pere no ha tingut tanta sort. La mare d'en Pere tenia una perruqueria i el pare una fusteria. La fusteria, fruit de la crisi a la construcció va fer figa fa un parell d’anyets. Fa poc però, la mare va patir una sobtada malaltia i va traspassar. El pare, a fins l’atur aleshores, va intentar dur el negoci, però les seves habilitats amb la fusta no igualaven les que tenia amb la gestió del personal ni amb la clientela, i el negoci li va baixar de forma espectacular. De manera, que fa poc va fer front a l'acomiadament de totes les treballadores. Per pagar les indemnitzacions va haver de recórrer als pocs estalvis que li van quedar després de pagar l’impost de successions de la seva dona, ja que ho tenien tot al 50%. Amb ell com a únic empleat i el local de propietat, sense guanyar ni perdre va aguantant a l’espera que la situació econòmica millori. En Pere, fill únic, encara estudia i ajuda el pare a les vacances i els caps de setmana.

A les tres famílies, falta la mare. Va morir, fa ja un temps. Actualment el pare és l'únic titular dels bens de la família, i els fills, ni esperen, ni estan preparats per a la mort del pare. Però...en un dia plujós de desembre, a la carretera C-16, al km 22,3 entre Sant Vicenç i Castellbell en sentit Manresa, es produeix un accident múltiple. Tres turismes col•lideixen en un aparatós accident i moren els tres conductors. Curiosament, els tres pares de les tres famílies a dalt descrites. Una tragèdia. Sens dubte.

Un cop superats els dols, i passat un temps, les tres famílies han d'afrontar el mateix problema; l’Impost de successions. Voleu saber què passa amb els respectius patrimonis? És ben curiós. Veureu.

La família d'en Pau, té un patrimoni d'uns 10 milions d'euros. Bàsicament concentrat en el patrimoni immobiliari (la nau on està la empresa i les vivendes). Com que la empresa patrimonial, reuneix els requisits establerts a la llei de successions per gaudir de la bonificació del 95% de la quota tributària, els 4 fills pagaran molt poc. Això vol dir que si havia de pagar uns 3,2 milions d'euros, entre TOTS els fills en pagaran 124.553,76 Eur. És a dir 31.138,44 Eur per fill.

Anem a la família de la Laia ara. Els 7 fills del funcionari d'hisenda han de rebre un total de 3,5 milions d'euros. Dins d’aquests diners, la casa on vivia el pare ara val més de 700.000 euros. La resta, una assegurança de vida, dues cases a la platja, una a la muntanya i un dipòsit a termini en una entitat financera. Com que la vivenda del familiar que mor està exempta fins a 500.000 euros, el que hauran de pagar els fills serà per a “només” 3 milions. Com que els fills són 7, i el mínim per fill s'ha establert per a 2010 en 275.000, la quota tributària TOTAL serà de 50.397,45 Eur, i per fill acabarà en 7.199, 71 Eur.

La situació del Pere és, altre cop, una mica diferent i no per bo. Veureu: En Pere i el pare vivien en una casa de 3 pisos. Al pis de baix hi ha la perruqueria, al del mig hi ha un garatge, que lloguen als veïns propers, i al de dalt viuen ells. L’immoble, està valorat en un milió cent mil euros. A banda el pare tenia una llibreta amb 100.000 Eur. Doncs bé, com que el negoci del parking és en “B” i la perruqueria no complia els requisits per accedir a la bonificació del 95%, doncs haurà de pagar 194.028,80 Eur (*).

En resum, que els qui paguen no solen ser els “grans patrimonis” sinó que depèn del nombre de fills, de la comunitat de residència, i del que dèiem al principi, que l’impost l’acaben pagant aquells que estan al mig i que són majoria.