No han entès res

jordigarcia.cat

La immensa majoria dels espanyols, i els catalans en això no som diferents, encara no han entès res.

- I què és el que han d’entendre?

Doncs que la crisi és un desajust gravíssim entre oferta i demanda.

-       Ah…

Quan el mercat es buida, és a dir, quan tot allò que s’ofereix, es ven no hi ha crisi. Però ara, això no passa. Hi ha pocs venedors que aconsegueixen col·locar tot el que tenen a l’aparador. I per tant tenen excés de recursos: excés d’estoc, excés de mà d’obra, excés de metres, etc…

-       I perquè tenim aquest excés?

Perquè en el passat, la demanda era superior a la oferta: els consumidors pressionaven els venedors perquè oferissin més i més producte. I els botiguers van ampliar la botiga, van omplir els prestatges i van contractar més dependents. El primer símptoma de que la demanda pressiona fortament la oferta és l’alça de preus que van patir alguns mercats (com l’immobiliari) en el passat.

-       I que és el que haig d’entendre?

Que la demanda que teníem era fictícia, no era una demanda real.

-       Què vols dir amb real? Jo bé que vaig comprar una casa, i jo la volia aquesta casa! I cada dia la trepitjo aquesta casa! És ben real!!

La casa la vas comprar a crèdit no?

-       Si.

I a qui li vas demanar els diners?

-       Al Banc.

I el banc a qui els va demanar?

-       Ni idea! Això no és el meu problema!!

T’equivoques!! Resulta que SI és el teu problema, perquè si aquest senyor (que anomenarem “Sr. Mercats”) no li hagués deixat els diners al teu banc, ara no tindries casa. Ho has entès??

- Ehem… Si.

Per tant és al Sr. Mercats el propietari d’aquests diners, i ves per on, aquest Sr. té uns capritxos una mica estranys: Aquest Sr. Mercats vol cobrar!!

-       Ei!! Que jo pago la meva hipoteca! RELIGIOSAMENT!! (Je! Je!)

Tu si, però un 25% dels espanyols tenen dificultats per pagar-la. I saps què vol dir això?

-       No…

Doncs vol dir que el teu banc només disposa del 75% dels diners que ha de pagar cada mes. I això, saps què vol dir?

-       Doncs m’ho començo a imaginar.

Crec que no… El teu banc, com que no té diners per pagar les seves quotes, el que ha de fer és demanar prestat una altra vegada. I endevina a qui li demana prestat?

-       Mmmmm…. M’ho començo a sospitar…

Doncs li demana al mateix Sr. Mercats (o a un amic, o cosí seu, o algú que té diners i es guanya la vida prestant-los). I saps què li diu el Sr. Mercats? Que el teu banc és mal pagador, està molt endeutat i que té por que no li pagui, per tant es resisteix a deixar-li més diners. El teu banc li diu que si no li presta, haurà de tancar i no podrà pagar el que li deu. Així que el Sr. Mercats li contesta que d’acord, però que com que el risc d’impagament és molt més gran, l’interès també serà més gran. I el teu banc diu que si.

-       Per tant problema resolt!

Et tornes a equivocar. El teu banc, avui ja no demana diners per fer hipoteques com la teva, sinó principalment per pagar els seus propis deutes (o millor dit, els deutes de la gent que no li paga). I en cas que li sobri algun diner d’aquest nou préstec tria molt bé a qui li ha de donar, li’n demana moltes garanties i quan el dóna el seu interès també és molt més alt.

-       Ah!! En conseqüència el meu banc restringeix els seus crèdits!! I si es redueixen els crèdits la gent compra menys cases!!

Exacte! Compra menys cases, menys cotxes, menys rentadores, i per tant la demanda disminueix. I si la demanda es contrau de forma generalitzada a l’economia, es produeix una crisi. I aquesta és la crisi que tenim.

-       Però… pel que m’estàs dient, tot el creixement que vam tenir era un miratge. Tot ho compràvem a crèdit!

Tu mateix ho has dit: No era un creixement REAL. Era un creixement a crèdit i ara ens toca pagar el crèdit. 

Votar amb el nas tapat

jordigarcia.cat

 

Indro Montanelli era un periodista italià, de ideologia liberal i demòcrata. Anticomunista militant, un dia va rebre la simpàtica visita d’una organització terrorista anomenada “Les Brigades Rojes” que van respondre amablement als seus editorials amb un parell de trets a les cames que de poc el fan morir dessagnat. 

Montanelli va ser director de “Il Giornale”, un diari editat a Milà i propietat de Silvio Berlusconi. Quan “il cavaliere” va voler-se presentar a les eleccions va pressionar-lo perquè canviés la línia editorial al seu favor (al cap i a la fi, ell n’era el l’amo!) però el vell periodista, mai neutral en les seves editorials, era alhora un acèrrim defensor de la independència dels mitjans. Montanelli, no tan sols no va accedir sinó que va deixar Il Giornale i va fundar un nou diari que es va anomenar “La Voce”. 

Ara que queden poques hores per a la jornada electoral, he tornat a llegir el seu incòmode posicionament a les eleccions italianes de l’any 1976 que donarien la Victòria a Giulio Andreotti. En aquella època la Democràcia Cristiana ja duia uns quants anys al poder. 

Els anys 70′s van ser una època convulsa, la crisi del petroli encaria els preus mes rera mes, l’atur apareixia per primer cop en dècades, i la violència política era el pa de cada dia. Fruit de totes aquestes circumstàncies a Itàlia es mastegava ja el triomf del Partit Comunista a les urnes, però l’exèrcit italià es mostrava disposat a un cop d’estat, si el PCI arribava al poder. 

En aquelles circumstàncies, el meu estimat Montanelli (això si és un exemple de gent “valenta!”) va escriure un editorial en que es va mullar totalment en favor de la DC, demanant que la gent votés aquell partit fins i tot “amb el nas tapat”. Doncs bé, jo crec que cal anar a votar per CiU ja sigui amb el nas tapat o sense, faci fred o calor, surti el sol o nevi. Ens juguem 4 anys de polítics que encara no han sabut fer front a la crisi, i la oportunitat a algú que ens ofereix esperança. Fem-li confiança una vegada. Ni que sigui la primera vegada. Ni que sigui la única vegada. Després ja jutjareu.

Credibilitat i Dèficit Públic: Els Germans Bessons (2a part)

jordigarcia.cat

En el post de fa 6 setmanes parlàvem dels factors que fomenten la desconfiança respecte al Regne d’Espanya. Aquests factors són els culpables que l’estat espanyol pagui uns interessos més alts que Alemania, França o Itàlia, que té un deute del doble que el nostre (120% del PIB) o Gran Bretanya, que té un dèficit superior al de l’Estat.

En aquest post parlarem de les accions que cal fer per aconseguir major credibilitat. És molt fàcil. Veureu.

 

La primera cosa que cal fer: “Zapatero a sus zapatos”. Cal que el Presidente del Gobierno es dediqui a la seva feina, que és coordinar i dirigir un govern. Si us plau, que no torni a parlar d’economia perquè cada cop que ho fa totes les borses tremolen!!

En segon lloc, caldria signar un pacte estatal de mesures econòmiques amb el principal partit de la oposició, com han fet a Portugal. Perquè els nostres creditors no tinguin el més mínim dubte que els compromisos seran respectats (a Catalunya hauria anat bé també…).

En tercer lloc, cal escollir persones adequades i preparades per tractar amb els sectors financers i… sobretot seguir els seus consells! Ni tothom serveix per tot, ni la economia s’aprèn en dues tardes! No és el mateix gestionar una empresa de gran consum que estar de caixer al supermercat. A veure si el nous ministres no decepcionen.

La quarta cosa que caldria, és que el Ministeri d’Hisenda, tingués un major grau de poder sobre els altres departaments. Això mantindria a ratlla els excessos i els extemporanis anuncis d’alguns departaments. Alhora crearia més credibilitat de cara enfora.

La cinquena cosa, i aquesta és opcional, seria crear un Consell Econòmic Assessor que determinés la quantia (no la distribució) del total del pressupost de l’estat en funció del PIB i d’altres països dsimilars de la Unió Europea. D’aquesta forma s’evitarien les temptacions de compra de vots de grans sectors de població com es fa actualment.

Si el govern de Madrid prengués totes aquestes mesures, la nostra credibilitat seria molt més alta, i els interessos que paguem pel deute molt més baixos. Això reduiria la despesa, i per tant l’endeutament, i tardaríem menys en sortir de la crisi perquè enlloc de destinar diners a interessos, els podríem destinar a crear ocupació i riquesa.

No espero que ningú del Gobierno de España llegeixi aquest bloc, però estic segur que no és molt difícil coincidir amb la recepta, així que a veure si ens deixem de romanços, ens arremanguem i sortim d’una vegada d’aquest fangar anomenat “crisi”!

Espanya augmenta el pes a l'FMI: Triomf o Oportunitat Perduda

jordigarcia.cat

Catalunya és una economia exportadora. Tanmateix la política exterior de Catalunya passa per Madrid. Potser és per això que moltes de les necessitats que tenim en aquest país es veuen tant poc reconegudes en aquesta política.

Per als nostres polítics de Madrid, parlar d'Economia i de Catalunya  és com parlar de la teoria de la relativitat i del sexe dels Àngels. Ni ho entenen ni els importa.

Per això ara, després de molts anys, és possible que algú cregui que hem aconseguit una gran fita, quan l'FMI ha reconegut el major pes de l'Estat Espanyol al món, i quan a més,  som l'únic país desenvolupat que ha millorat la seva posició, mentre la resta de la Unió Europea ha perdut globalment un 6%. L'Estat pressumeix ara d'haver passat del lloc 15 al 13 en aquesta organisme i de tenir una quota del 2%, quan abans la tenia del 1,4%. Però la realitat és una altra. l'Estat  Espanyol  ja fa molts anys que podria haver escalat posicions, quan hi va haver un moment, en que érem la 8a economia mundial, superant, fins i tot, al prestigiós Canadà! Però enlloc de fer valer aquest reconeixement aleshores, en totes les institucions econòmiques, ens vam dedicar a donar lliçons de diplomàcia amb la "Aliança de Civilitzacions". Ja se sap on ha acabat aquella ingenuïtat.

En aquests moments, en què la guerra de divises està manllevant les poques possibilitats que teníem de sortir de la crisi gràcies al sector exportador, altre cop fem tard. És difícil de quantificar però cap empresari exportador té cap dubte de la importància que té el poder influir en els organismes econòmics internacionals. 

Bona notícia, però que ningú s'equivoqui: No hem avançat quan els altres països desenvolupats han retrocedit, perquè som els molt bons. NO. És que ens ho han reconegut tard.

20 milions d’euros als NI-NI: Indignació i decepció d'un economista

jordigarcia.cat

El sistema financer, però sobretot algunes caixes, estan molt malament però no es pot dir en veu alta perquè el cataclisme seria encara pitjor. La gran majoria d’empreses, amb prou feines poden pagar les nòmines. Hi ha un munt de gent que no té feina. Dels que tenen feina n’hi ha que temen perdre-la i d’altres (funcionaris) que no la poden perdre però els han baixat el sou un 5%.

 

Les teranyines són l’única cosa en creixement dins de les arques públiques. Algunes administracions paguen a 360 dies (Ajuntament de Madrid, entre d’altres). Algunes Comunitats Autònomes no poden ni pagar el paper per imprimir i han de recórrer a l’endeutament (València, Madrid, Catalunya, etc..). Com que Catalunya té la pitjor qualificació creditícia de tot l’estat, ha de pagar uns interessos altíssims (4,75%+3%=7,75%), més alts que els d'Irlanda (7,475%) o Portugal (6,439%)! (Quina gran tasca està fent el meu excompany de facultat, Antoni Castells!).

Però clar, venen eleccions i cal esgarrapar vots com sigui. Tot s’hi val en aquesta desassenyada carrera cap al precipici. Tant se val que no puguem pagar ni la factura de la llum! Però en canvi tenim diners per pagar la desídia! No hi ha diners per pagar els proveïdors que fan una feina, i esperen cobrar-la (tard i malament) per pagar a empleats i altres proveïdors. Però en canvi tenim diners per als Ni-Ni. 

Com a economista em fa vergonya tenir polítics que no entenen ni un borrall de com funciona la realitat. I la realitat és aquesta: Si volem una societat justa, que incentivi el treball i el talent, hem d’incentivar l’esforç i els resultats!! NO EL CONTRARI!!

Perquè pebrots hem de donar un premi als dropos? Com és possible que tinguem uns polítics que es vanen de ser en Robin Hood amb corbata, i en canvi es dediquen a robar als escanyats treballadors per donar-ho als ganduls? Quina mena de política social és aquesta? Com pot ser que ningú, repeteixo NINGÚ se n’adoni que amb aquesta mesura estem creant monstres??