diumenge, 30 d’agost del 2009

Buy American – Una despietada tonteria


jordigarcia.cat
Josep Piqué va ser professor meu, entre d’altres càrrecs quasi tant importants com Ministre d’Exteriors, President d’ERCROS i del Cercle d’Economia. La matèria que em donava era Teoria del Comerç Internacional. I si ja en aquella època el títol sonava una mica antiquat (corria l’any 1996, Espanya ja estava dins la CEE i la Organització Mundial del Comerç (OMC) batia rècords mundials de reducció d’aranzels), imagineu-vos ara amb la globalització!

Doncs jo estava equivocat! Les teories del comerç internacional són més importants i vigents que mai! En parlo avui perquè en parla Obama i també un filòsof americà anomenat Matt Crawford “Si compres un cotxe: crees feina a fora; reparar-lo, crea feina aquí”. Aquest pensament forma part del Buying American (Compra Només Productes Americans) que s’ha posat de moda als EUA des de l’esclat de la crisi, ara fa quasi dos anys, i que em recorda alguna afirmació extemporània del nostre Ministre d’Indústria. EL nom que reben aquestes mesures a les meves classes d’economia es: Proteccionisme.

Qui vulgui comprar productes americans (o espanyols o catalans), ha de saber que li serà pràcticament impossible. Explicaré una anècdota per il•lustrar-ho: Fa ja alguns anys, el govern d’un estat del mig oest americà, va voler comprar una màquina. Tenia dues a escollir, una més cara i una altra més barata. La més cara era d’una marca americana i la més barata d’una marca japonesa. El govern fent gala d’un nacionalisme que faria embadal•lir el mateix Aznar, va gastar-se els duros i va comprar la de marca Americana. I de pas va anotar-se el premi del disbarat més famós de Buying American conegut fins avui. Ja que més tard es va descobrir que la marca americana tenia una fàbrica al Japó i la màquina havia estat fabricada allà. En canvi la marca japonesa tenia fàbriques als EUA i la màquina en concret havia estat fabricada a USA per treballadors... americans!!

Doncs bé ara mateix la campanya ha ressorgit a EE.UU. com el gran miracle per solucionar la crisi econòmica. L’argument és senzill, si els americans comprem productes americans enlloc d’estrangers estarem donant feina a altres americans. Solidaritat, Patriotisme i Economia tot barrejat en un còctel que qualsevol iniciat sap que emborratxa i deixa una ressaca de tres parells de nassos.

Posaré un exemple. Imaginem que vivim en un bloc de pisos que té una mica de tot (com la Rue del 13 percebe, pels qui volen un referent). A l’escala hi ha un pintor al primer pis, una peixateria als baixos, una portera que fa mitja i teixits hores lliures, un gestor al segon tercera, una dietista al quart, una metgessa al primer segona, un professor al cinquè, un taller de cotxes, etc... Tots viuen del que tots compren a la resta del bloc. És una economia en petit que pot ajudar-nos a entendre el perjudicis de la autarquia (que és el sistema econòmic que hi ha darrera el Buying American). Veiem què passa:
1. Com que només hi ha una peixateria, el peixater posa uns preus altíssims, per tant podem comprar menys peix. Això ens fa més rics o més pobres? Més pobres perquè no hi ha competència.
2. Com que la portera fa els teixits a hores lliures, no dóna a l’abast a totes les necessitats de roba de la casa, per tant, tenim menys roba, encara que la puguem pagar. Més rics o més pobres? Més pobres perquè la oferta és insuficient.
3. Com que tothom ja ha pintat casa seva, i la escala i fins i tot el buit de l’ascensor, el pintor ja no té més feina. Ha de plegar, quedar-se a l’atur i l’administrador de la finca ens ha de pujar les despeses d’escala per poder-li pagar l’atur. Més rics o més pobres? Més pobres perquè no hi ha la demanda és insuficient.
4. Com que no hi ha cap inventor, ni cap manetes, ni cap persona amb traça per posar-s’hi no existeix innovació ni manteniment. Les instal•lacions i els aparells es van deteriorant fins que deixen de funcionar. Més rics o més pobres? Més pobres perquè no hi existeix oferta.

- Home Jordi, simplifiques molt la realitat fins que s’adapta al que tu vols que surti. Això que dius en un barri d’una ciutat ja estaria resolt.

Si, és cert, però aleshores enlloc de comerç local parlaríem d’indústria, de components per a l’automòbil, de formació universitària especialitzada, de Recerca i Desenvolupament (I+D) i acabaríem amb les mateixes conclusions. És a dir, si limites el mercat, tant a la oferta com la demanda se’n ressenten. I només hi perd la economia que es tanca. Fins i tot et posaré un exemple en que el mercat mundial és massa petit. Els dos fabricants d’avions comercials, Boeing i Airbus són inviables sense els enormes ajuts públics que reben de EE.UU. i la UE respectivament. Perquè? Perquè degut a les grans inversions en recerca, la gran despesa en millores constants de la seguretat dels aparells, l’alt cost dels materials i la formació especialíssima dels seus empleats, el mercat mundial és massa petit per a dos fabricants privats i rentables. Però cap dels dos tanca perquè hi ha dos grans interessos (sembla ser que estratègics) a mantenir artificialment les dues companyies en funcionament.

- Si, ja però això no contradiu el Buying American, ja que els productes han de dur una etiqueta que diu on s’han fabricat, si o no?

Si. Aquesta és una altra regulació que ha quedat desfasada en el temps. Jo treballava en una empresa de pals de Golf que burlava intel•ligentment tal etiqueta. Com que els materials són molt més barats de fabricar, muntar i manipular a fora d’Europa, aquesta empresa duia en containers els elements per separat a una fàbrica d’Escòcia (lloc de naixement del golf) allí la única cosa que feien era encaixar les peces i ja està! Ja tenim pals de golf “Made in Scotland”! Ja! Ja!

Però avui dia no cal fer cap trampa per eludir la etiqueta. Suposem que som un fabricant de joguines d’Alacant. Estarem d’acord en que per raons de cost surt més a compte fabricar-les a Shangai, on el cost de la mà d’obra és d’un dòlar la hora, que a Alacant, on el cost hora és d’uns 35 dòlars, oi? Però clar, a Xina no hi ha refineries (de petroli, que és d’on surt el plàstic), així que el plàstic el compren a Israel. Però a Israel no hi ha petroli, per tant el petroli d’allí prové de països com Egipte (us pensàveu que van cedir el mon Sinaí a Egipte gratis?. Així doncs, respon-me, de on és la joguina?

- Home...

També et puc posar exemples pràctics. La Unió Europea es va crear com un gran mercat comú sense fronteres, per facilitar les economies d’escala (produccions de grans sèries a costos més econòmics), promoure l’intercanvi comercial, i la mobilitat personal (turisme, negocis, treball, etc..). I fruit d’això dels 8 països més rics del mon 6 són a la UE.

- Però aquests països ja eren rics abans.

“Rendimientos pasados no garantizan rendimientos futuros” Aquesta màxima també és aplicable als països. Un exemple: Argentina tenia l’any 1971 la mateixa riquesa que Espanya (mateix PIB). Però a partir de la mort del dictador, Espanya es va obrir a Europa i al 1985 va aconseguir entrar de ple dret a la CEE. Avui Argentina crec que arriba ni l 35% de la riquesa Espanyola. Conclusió: No tothom sap mantenir el que te. Un altre exemple. Estats Units l’any 1950 representava el 50% de la riquesa mundial... s’entén oi? DE TOT EL MÓN! En canvi ara només representa el 25%. Està clar que hi ha països que han crescut més. Conclusió: encara que fossis ric abans i siguis ara, n’hi ha que s’han espavilat més que tu i t’han passat al davant.

I més exemples. Espanya va tenir una autarquia econòmica des de la postguerra (1939) fins l’any 1959 en què la economia presentava uns símptomes d’esgotament que van fer témer al règim de Franco una possible revolució social. Enlloc de dues paraules “Buying American” aplicades a la economia, eren tres: “España! España! España!”. A partir d’aquell moment es van aprovar els Plans de Desenvolupament i d’Estabilització que van obrir l’economia al turisme i a productes estrangers, i van donar pulmó a un règim autàrquic totalment extenuat.

I més exemples encara! La Unió Europea, que és un dels casos més clars de regió econòmica amb creixement i estabilitat (i que potser no veiem perquè els arbres no ens deixen veure el bosc) ha creat escola i altres àrees de tot el món l’han imitat i han constituït regions econòmiques lliures de traves (és a dir, tot el contrari de Buying American) com el Mercosur (Amèrica del Sud), el NAFTA (Amèrica del Nord), o la ASEAN (Sudest Asiàtic i el Japó).

De fet, aquesta moda del Buying American, té un precedent lamentable. Es tracta de la onada de proteccionisme que va sorgir després de la crisi del 29 als EUA i que va fer alentir i empitjorar la crisi mundial del 29, convertint-la en la depressió més important del Segle XX amb mesures protectores i contramesures dels països que patien les primeres... perquè... a veure, siguem una mica intel•ligents. Si els americans deixen de comprar productes Japonesos, que penseu que faran els Japonesos? Doncs exactament el mateix!! Deixaran de comprar productes americans!!

En resum, que el proteccionisme no és una bona solució per resoldre la crisi, sinó que la agreujarà encara més. Així que esperem que aquests economistes que assessoren als polítics, no els deixin tirar endavant cap bestiesa similar.

diumenge, 16 d’agost del 2009

"Quiet" de Màrius Serra


jordigarcia.cat

147 pàgines. Lletra gran, jo diria que 12. Lectura amena i fàcil, amb capítols curts.

En Llullu és un infant de set anys que viu en una cadira de rodes. Pateix una paràlisi cerebral que el manté totalment immobilitzat. Bé, immobilitzat del tot no. Malauradament, no. La seva escassa mobilitat prové dels sovintejats atacs epilèptics d’intensitat diversa que deformen la seva expressió i aixequen els seus braços i cames de forma poc convencional.

El llibre explica diversos capítols de la vida d'en Llullu. Cito aquí alguns episodis

Un de molt colpidor en un restaurant genovès: La mestressa vol fer fora tota la família d'en Llullu, que no li sembla prou glamorós pel restaurant de categoria que ella dirigeix, així les pegues són infinites: primer els assenyala un segon menjador, set esgraons més amunt del primer per veure si dessisteixen i se'n van... després es queixa que la cadira especial d'en Llullu ocupa massa espai... i finalment els col•loca en una taula ben discreta, al racó, fora de la vista de tothom... no vol que el paralític li espanti la clientela. Vergonyós.

Emotiva (i poc efectiva) la pregària d'un camperol Canadenc a mig camí entre Quebec i Nova Scotia.

Infame l'aprofitament de pseudosanitaris que pretenen saber com curar el mal del Llullu i creen vanes esperances en la desgràcia a canvi de covenients sumes econòmiques.

Entranyable la visita al Santa Claus a Finlàndia quan els reconeix com a catalans i els etziba frases com, “Barcelona és bona si la bossa sona”, “llibertat, amnistia i estatut d’autonomia” o “nosaltres parim, nosaltres decidim”.

- Vostè fa temps que va visitar Barcelona oi?
- Franco’s Time.
- M’ho imaginava- diu el pare de la criatura, que no és altre que en Màrius Serra, escriptor prolífic, autor de diversos llibres, mots encreuats, articles, blog (www.mariuserra.info), web (www.verbalia.com)

En Màrius és articulista de La Vanguàrdia on ens delecta diàriament amb comentaris àcids de la realitat. Per a mi és un escriptor intel•ligent i proper que té la gran sort de saber transmetre els seus sentiments, pensaments i descriure les situacions de forma entretinguda.

Conclusió: indicat per a aquells que els agradi una lectura lleugera amb grans dosis de tendresa explicades sense caure en el sentimentalisme ni la llàgrima fàcil.

dimecres, 12 d’agost del 2009

Mil dies amb PM – Crònica de la Presidència de Pasqual Maragall


jordigarcia.cat
Autor: Jordi Mercader.270 pàgines, lletra 12, lectura de nivell alt (culta) per les contínues al•lusions a la literatura, la mitologia i la història conjugades amb una fina ironia.

La entrevista Carod-ETA a Perpinyà, l’acusació del 3%, el procés de l’Estatut, la polèmica de la corona d’espines, la dimissió d’en Carretero, d’en Miquel Sellarés, etc... són explicades en forma de crònica des de darrera les bambolines per un comentarista d’excepció, un lletraferit posat a política per fidelitats a persones més que a ideologies.

El llibre alhora destil•la una fina ironia per retratar a cadascun dels personatges sense que el seu pinzell esmolat esquinci la tela. Un exemple: “El secretari de comunicació del govern era un característic, per utilitzar una expressió manllevada del mon del teatre per definir aquelles persones que eren com en Sellarés.” I un altre: “Felip Puig va estar magnífic en el seu paper de summe sacerdot de la llibertat de premsa i empresa en una representació que faria empal•lidir d’enveja Caifàs.”

Retrata les relacions Maragall-Zapatero i el progressiu deteriorament d’aquestes, malgrat que Zapatero va guanyar pels pèls a Bono, la secretaria general del partit gràcies al recolzament del PSC.

Explica gairebé, una a una, les diverses crisis de govern i els episodis polèmics que va tenir el primer tripartit, fins i tot la presència de Maragall a la final del hoquei patins a Macau i la foto del president abraçant els jugadors sota la presència d’una estelada ...i que en ple procés estatutari va revifar, com només havia fet la entrevista Carod-ETA, la tempesta politicomediàtica anti-tripartit i anticatalana als “mentideros” de Madrid.

Conclusió: Un llibre molt recomanat per a aquells a qui agradi la política i la segueixin dia a dia, siguin del partit que siguin.

dilluns, 10 d’agost del 2009

Cucharas: valor y precio


jordigarcia.cat
Aquest post el vaig escriure (segons consta a la data de l'arxiu) el 10 d'agost de 2005, és a dir, fa exactament 4 anys. L'he rellegit avui i no he vist res que no sigui vigent. Està en castellà. Espero que us agradi.

Cucharas: Valor y precio

Imaginemos que Jordi X es abducido por una nave extraterrestre y lo dejan en un planeta casi idéntico al nuestro. Excepto por una sola cosa. Las cucharas tienen un valor desorbitado. La cuchara es una herramienta muy útil, todo el mundo la necesita y Jordi, lógicamente, se ve obligado a conseguir una. Aunque la tarea parece fácil, no lo es. Al principio intenta comprarla pero cuando un constructor de cucharas le ofrece una por un millón de euros, lo toman por un chiflado. Otros constructores le enseñan sus cucharas, pero están en muy mal estado, o aunque tienen un ligero barniz, la calidad de sus acabados interiores es muy baja. De todas formas le piden cifras desorbitadas por ellas. Por tanto decide alquilarla. Pero no puede. Nadie quiere alquilar su cuchara. Si alguien tiene más de una prefiere especular con una pronta subida que atarse a una renta fija aunque modesta.
Jordi es atacado por el abatimiento. No puede ni comprar ni alquilar una cuchara. Todo el mundo tiene una cuchara, todos tienen la suya pero él no... Qué puede hacer?

Pasados los días, fatigado de comer utilizando cucharas de otros, Jordi va al mercado a ver si encuentra por casualidad alguna cuchara de alquiler. No hay ningún tenderete de alquiler de cucharas. Sólo de venta. Se acerca a alguno. Cuál no es su sorpresa al ver que las cucharas cuestan ya 1 millón y medio. Entonces cree que ése mercado está lleno de locos y se va. Paseando, ve un anuncio de una entidad financiera, pongamos que se llama ING-Cucharas. El anuncio reza: "ING-Cucharas le financia la compra de su cuchara a un interés muy bajo: Cucharibor+0,49%!!". Entra y ve que hay cola. Le pregunta al último y éste le dice que el préstamo de ING-Cucharas es 0,01 puntos de interés más barato que el de la entidad "La Cuchara de Pensions". Las entidades financieras no pueden estar locas. Esto debe ser una gran confabulación. Un día le corresponde realizar la declaración de la renta. La desgravación más importante no es por tener un hijo, ni por fallecimiento, ni por gastos sanitarios, no! la desgravación mayor de la renta es por la de compra de cucharas!! Jordi, le da un par de vueltas al tema, y se decide rápido: Jordi concluye que el gobierno también está en el ajo. Esto es increible!!! Parece una conspiración muy importante!!

A comerciantes y constructores de cucharas se las quitan de las manos. Todos están ansiosos y compran lo que sea. Cucharas de segunda mano inmundas, cucharas nuevas mal acabadas. "No importa estado" reza algún anuncio. Jordi no entiende nada. Decide iniciar un movimiento, una ONG. "Cucharas sin fronteras". Y se recorre todos los barrios de las grandes ciudades pregonando su mensaje: "Por un Comercio Justo de la Cuchara!". Pero la gente no está por la labor. Consideran que la cuchara es una de las mejores inversiones que pueden hacer, que siempre han subido de valor y que nunca han bajado, y por tanto, nunca bajarán.

Un día todo cambia. Surge la crisis (petróleo? guerra? Atentados?). Crece la inflación. Los bancos centrales aumentan los tipos de interés. Sube la incertidumbre. Se posponen decisiones de compra. Se reduce la demanda. Hay despidos. Por otro lado las cuotas mensuales del préstamo cucharil se disparan. Los bancos deben ejecutar algunos préstamos y vender las cucharas embargadas. Aumenta la oferta de cucharas. Quienes tenían intención de comprar se retractan, y por tanto desciende la demanda. Empieza a haber más oferta que demanda. No se venden tan fácilmente como antes. A algunos agentes cuchariliarios se los comen los créditos. Deben vender. Deciden vender al precio que sea. Los compradores son menos y más cautos. Nadie arriesga. La Cuchara ha dejado de ser un valor seguro. El precio de la cuchara ha bajado y todavía bajará más.

Vuelve a ser abducido. Le traen a la tierra de nuevo. Explica la historia de la abducción y el extraño fenómeno de las cucharas. Sale un experto: "Aquí eso no podría ocurrir nunca!". Todos contentos. Fin de la historia.

Monistrol, 10 d'agost de 2005, 03:13h

diumenge, 9 d’agost del 2009

Gestió d’expectatives


jordigarcia.cat
Les parets i murs de Peratallada (un poblet del Baix Empordà), estan excavades a la roca, d’aquí el seu nom. El Restaurant El Mirall està a la plaça de l’antic mercat, prop del carrer del Fonn. El servei de terrassa l’ofereix una noia jove, tímida, de somriure nerviós i pell bruna. Abans d'acostar-se demana perdó a la taula del costat per algun oblit. Sembla tenir poca experiència. Al temps que dinàvem han marxat dues taules avorrides d’esperar. A una altra la hem vist seure i abans que el servís la beguda ja havien canviat de lloc per mantenir-se a recer de la ombrel•la (el temps passa i el sol es va movent, clar!!) Per alguna raó, el servei anava desbordat. En termes econòmics diríem que la oferta no podia satisfer la demanda existent, i per tant, existeix una demanda insatisfeta. En la situació de mercats de Competència Perfecta(*) que explico als meus alumnes això produiria una pressió a l’alça dels preus, que incentivaria a incrementar la oferta de bars i terrasses fins a arribar a una nova situació d’equilibri... Però el mercat de Peratallada ha canviat molt i està força regulat. Abans que algú obri un nou bar, s’ha de cobrir una quantitat de temps en tràmits administratius que un mercader de la edat mitjana trobaria poc menys que diabòlics... i que òbviament acabarien amb la paciència (i la vida per inanició!) dels clients que esperaven l’equilibri de la oferta.

Qui no ha passat per alguna situació similar i s’ha sentit mal atès en un bar o restaurant? El que ha passat, en realitat, és que hem rebut el servei d’una qualitat inferior a la esperada i això ens ha produït una impressió negativa. Teníem una expectativa superior al servei rebut.

- En fi, que la solució no ve de l’augment de la oferta oi? I aleshores de on ha de venir?

Doncs de la Gestió d’Expectatives. Està demostrat que les persones demostrem més paciència quan coneixem el temps d’espera que tenim per endavant. Al metro de Barcelona, per exemple, uns rètols indiquen el temps que queda perquè arribi el següent comboi. Aquesta gestió de les expectatives s’ha fet amb eficàcia. El ciutadà-consumidor té la percepció que el metro té una alta freqüència de pas. Vist l’èxit, la mateixa Autoritat Metropolitana del Transport va intentar, infructuosament, extrapolar el sistema al bus i a través d’uns SMS hom podia consultar el temps que faltava perquè arribés un nou vehicle de la línia. Ràpidament un SMS et responia amb un temps en minuts. Quina llàstima que la coincidència del SMS amb la realitat fos pura coincidència!

- I tot això que té a veure amb Peratallada?

Doncs que si la cambrera en qüestió del Bar-Restaurant el Mirall hagués estat una mica més viva, o més experimentada, hagués avisat que la cuina estava en hora punta, o que havia fallat un cambrer, o qualsevol altra excusa (Se non è vero, è ben trovato). La idea central, un cop no es pot modificar ni la oferta ni la demanda, és rebaixar la expectativa perquè el client sigui més comprensiu, menys exigent i alhora surti més satisfet amb el servei.

- Però això té a veure amb la economia?

Molt. Mira, les expectatives són tant importants que sense elles no podríem explicar la economia. Per exemple, en la recent crisi immobiliària la “expectativa” de la majoria de ciutadans espanyols era que el preu de la vivenda no baixaria mai, per tant no calia preocupar-se per l’alt preu pagat, en aquell moment, per un habitatge. Sempre seria més barat (o igual) que si la comprem a l’endemà. Conseqüència? Creixement desaforat del preu. I què està passant ara? Doncs que la “expectativa” és que la vivenda seguirà baixant, per tant és una tonteria comprar avui, perquè demà serà més barat. Conseqüència? Les immobiliàries no venen un clau, i es veuen forçades a baixar el preu per poder vendre alguna cosa. En ambdós casos les expectatives acaben sent confirmades per la reacció del mercat a posteriori.

De fet, les expectatives són tant importants que el seu estudi i desenvolupament ha dut alguns economistes a rebre el premi Nobel. Així, la Teoria de les Expectatives Racionals creades per J.F. Muth i desenvolupades per Robert Lucas (Nobel d’economia el 1995) expliquen gran part dels fracassos de la política econòmica governamental de les dècades dels 70's i 80's. En aquell moment es van viure les dues grans crisis del petroli, que provocaren en els agents econòmics una expectativa inflacionista tant forta que qualsevol cosa que fes o digués el govern no aconseguia que ni treballadors ni empresaris volguessin reduir les peticions per apujar salaris i preus, respectivament.

Ara mateix, si us fixeu bé, el govern està tractant de modificar les expectatives anunciant que eliminarà les desgravacions fiscals a la vivenda a partir del 2011. Amb això intenta trencar la espiral: Expectatives de baixada de preus->Baixada de preus->Reforç de les expectatives de baixada de preus.

Aconseguirà el govern canviar les expectatives del mercat immobiliari? És difícil. Però per no allargar més aquest Post, d’aquest tema en parlarem en un altre escrit més endavant.

(*) Terme que designa mercats ideals i simplificats. Més informació a Competencia Perfecta