Perquè no baixa més el preu de la vivenda?

jordigarcia.cat

Ah!! Ara ho entenc...!

M'acabo d'adonar de la meva manca de reflexes en aquest tema de la economia...

Des que busco pis, (octubre de l'any passat) estic subscrit a diversos webs que tenen serveis d'alarmes. Cada dia, invariablement, m'arriba algun correu informant-me que tal o qual pis ha baixat de preu. Algunes rebaixes són espectaculars (de 30 a 60 mil euros d'una tacada en molts casos).

Però ara fa uns dies que no rebo aquests avisos tant sovint. Perquè? He trobat dues explicacions:

Primera: existeix un contuberni judeomasónic contra el dèbil consumidor: les immobiliàries han pressionat les webs perquè no publiquin les baixades de preu!!

Segona: els preus s'estan estabilitzant, perquè hi ha mes demanda efectiva, mes gent que compra.

- Si???

- Podria ser, si. Explico perquè:

El mercat immobiliari no funciona com el del peix o la roba. En el mercat immobiliari el que determina la quantitat demandada no es el preu sinó la quota hipotecaria. I la quota depèn de dos factors. Tipus d’interès i capital prestat. El capital es, efectivament el preu del pis (grosso modo) però l'interès no. I l'interès avui es el mes baix de la historia d'Espanya. De fet segons l’economista Gonzalo Bernardos , avui el cost d'una casa (en quota hipotecària) es un 50 per cent inferior a fa 2 anys degut a la combinació d’aquests dos factors.

- Però l'Euribor duu ja temps així ... Com expliques que ara, precisament ara, i no abans, estigui augmentant la demanda de pisos?

Doncs per una cosa relacionada amb el que explicàvem en el post d’Un brot verd: sembla que alguns bancs i caixes han obert la aixeta del crèdit (*), i això ha permès que una demanda latent de compra de pisos hagi pogut obtenir finançament que necessitava.

- Això significa que s'ha acabat la crisi!? Això vol dir que tornaran a pujar els pisos!?? No!! Si us plau!!

- Ja! Ja! No i no. A curt termini només sortiran els pisos que estan be de preu. El que si es veritat es que ara hi ha menys motius perquè segueixen baixant.

Perquè les persones que volen comprar un pis ja poden fer-ho perquè els bancs i caixes els deixen els diners, el mercat s’està animant, i els propietaris i agents immobiliaris han frenat les rebaixes. A curt termini tothom està a l’expectativa. Veurem que fan uns i altres en pocs mesos. Potser la tendència es consolida, o no!

NOTA:(*)Perquè ara els bancs obren la aixeta? Mireu l'interbancari fa uns mesos que ha rebaixat la prima de risc per als bancs i caixes espanyols (alguns havien hagut de pagar fins a un 10%) i per tant comença a existir mes liquiditat a l'economia. Si us hi fixeu ja no hi ha cartells a les entitats oferint rendiments del 6%. Ara com a màxim et donen un 3-4%. Si els bancs poden aconseguir diners més fàcilment, també els poden deixar cómodament.

Immigrants Ilegals, economia submergida i dèficit de la Seguretat Social

jordigarcia.cat

La Raquel és una amiga meva que ha patit una situació força desagradable. Lamentablement és una situació massa freqüent.

La Raquel és immigrant, va néixer a 12.000 km de Barcelona. Un dia va venir cap aquí amb un visat de turisme. Com que el país li oferia oportunitats que allà no tenia, s'hi va quedar. Passats tres mesos la seva situació va esdevenir irregular. Si la paren en un control policial l’ha expulsaran. La Raquel no viu del subsidi. La Raquel treballa des de fa dos anys. S’enduu a casa uns 900 Euros al mes per 60 h de feina a la setmana (dissabtes inclosos). Amb aquests diners paga el lloguer d’una habitació, menja, es vesteix, estudia l’accés a majors de 25 per poder entrar a la universitat i envia prop de 300 eur a la seva família. (Com els espanyols als anys 50 a l’Alemanya). Uns catalans li van proporcionar la feina per fer-li un favor . I quin favor!

Després de 2 anys sense vacances pagades, sense 7 dies seguits sense treballar, sense cap paga extra, sense assegurança d’accidents, ni d’atur, l’han fet fora. No per qualsevol motiu, sinó perquè va tenir un accident, i no podia treballar. Evidentment no l’han indemnitzat. Però a més l’han amenaçat que la denunciaran a la policia si els denuncia.

Pel que sembla en el bar on treballava hi ha vàries persones que estan en la mateixa situació, sense cotitzar seguretat social, sense pagar impostos i treballant 6 dies a la setmana 12-14 hores diàries. I queixa’t! Per arrodonir la situació, la Raquel m’ha explicat que el tracte rebut per part de la “mestressa” ha estat prepotent i degradant. En fi, crec que no cal continuar.

La primera pregunta que em ve al cap és la següent: Existeixen els famosos “inspector de treball?” o és un invenció dels assessors de riscos laborals per cobrar-nos més diners?

Segona: Si existeixen perquè no actuen?

...Si, ja sé que aquestes són preguntes no gaire econòmiques. Ho sé... així que anem pel que em toca:

A Espanya es calcula que hi ha uns 660.000 estrangers que resideixen establement a Espanya però sense tenir-ne autorització. Si les "mestresses" que els contracten ilegalment paguessin la Seguretat Social, aquesta ingressaria 6.000 milions d’Euros anuals (un 4% del pressupost de la SS). Uns diners que podrien contractar més personal sanitari, ampliar hospitals, pagar més pensions, etc... però en canvi no. Aquests diners se’ls apropia algú sense escrúpols, de forma il•legal. Tant il•legal com la manca del permís residència...

Si mai aneu a l'ex Bar de la Raquel, si us plau, preneu-vos una copa a la seva salut i feu un "sinpa". A veure si així recuperem el que la "mestressa" ens ha robat a tots.

Impostos per reduir la corrupció

jordigarcia.cat

Fa dies que sento parlar de reformar el sistema per evitar la corrupció, la desafecció política, la endogàmia dels partits, la especulació immobiliària, el suborn, l’enriquiment il•lícit, etc...

Sóc dels que crec, (com el meu admirat Dr House) que quan un cos té vàries malalties no es poden tractar totes alhora, així que començaré per una.

Com a societat, la malaltia més greu que ens afecta és l’enriquiment ràpid (ja sigui en grau de temptativa o consumat) amb els diners públics. Per entendre’ns: Cas Palau, Cas Gürtel, Cas Pretòria. D’aquí provenen la resta de mals enumerats, i si no provenen d’aquest, sempre van de la mà, com a bons germanets.

Jo crec, que els diners no surten de sota les rajoles (encara que tal i com legislen alguns governs, fa la pinta que deuen pensar que si) sinó que costen molt de guanyar. Tant si ets empleat per compte d’altre com per compte pròpia, ningú et regala els quartos. Aguantar el teu cap, les seves contradiccions, manies, etc, crec que és comparable a aguantar els teus exigents clients. Tot això no ho fem gratis. Ho fem perquè ens paguen un salari que ens permet viure, o no? En canvi hi ha altra gent que de la nit al dia es permeten uns luxes que riu-te’n tu de la Cleopatra i el seu bany diari de llet de cabra!!

Com s’ho han fet? Han jugat a la loteria? Els ha arribat una herència? O, casualment tenen relació amb algun administrador públic? En aquest darrer cas, hisenda hauria de gravar el seu ràpid enriquiment.

Al conegut “Al Capone” el van engarjolar , no per lladre, ni molt menys per assassí, sinó per un delicte fiscal. Mai ningú havia pogut demostrar cap dels crims que li imputaven. Una extensa xarxa d’amenaces i suborns ho impedia. De fet, mai es va poder demostrar que els diners que ell posseïa s’havien obtingut il•legalment. Però en canvi, va ser relativament fàcil portar-lo a judici acusat de no haver pagat els impostos corresponents a aquelles rendes... Quina cosa més tonta, no?

Doncs jo penso que no tant. Mireu, jo utilitzaria el mateix principi per penalitzar impositivament l’enriquiment ràpid. Tothom te dret a enriquir-se i a voler ser ric, però hauria d’estar hipergravat que algú ho aconseguís en dos dies, especialment quan això es produeix gràcies a decisions de la administració. Pel que he dit abans, perquè els diners no surten de sota les pedres, i perquè jo crec que no hauria de pagar els mateixos impostos algú que guanya 5 milions d’euros en 5 anys que en 5 mesos per la venda d’un terreny. En canvia ara mateix tots dos paguen un impost màxim del 43% (30% si ho fa una empresa).

A França, per exemple, tenen un impost que penalitza moltísim la revenda d’un terreny i un immoble abans dels 10 anys de tinença. Així impedeixen la requalificació de terrenys, la temptació i l’enriquiment ràpid que no crea valor. Però aquest impost no afecta a la resta de contractacions públiques.

Com saber si algú s’ha enriquit ràpidament? La riquesa es manifesta de moltes maneres, i totes elles són susceptibles d’ésser conegudes per Hisenda. Viatges de luxe, vivendes, obres d’art, cotxes, regals, etc... tot això té una factura, una transferència, o un pagament amb targeta i per tant un CIF/NIF i al darrera d’això, una persona física.

En fi, reformes, reformes, reformes... Ara que es commemora la caiguda del mur, penso: “Si el capitalisme en democràcia és el sistema menys dolent que s’ha trobat per administrar-nos, no vull imaginar com ens aniria amb qualsevol dels altres..."

Un Brot Verd

jordigarcia.cat

Avui us parlaré d’una experiència, que em duu a pensar que existeix una llum al final del túnel i que almenys hi ha algú que albira el final de la crisi.

Fa pocs dies es va acostar a la feina en Cristian, el director de la oficina d’un banc d’àmbit espanyol. Em va demanar si tenia 10 minuts per saludar-me i el vaig fer passar a una sala de reunions. Mentre el banquer prenia un cafè, vaig avisar el tresorer de la inesperada visita i li vaig preguntar que com anava la operativa amb aquest banc. La resposta va ser que molt bé i que no hi havia problemes. Estranyats, tots dos vam fer via cap a la sala de reunions.

Avui dia quan un banc et ve a veure sense avisar, difícilment porta bones notícies. Quantes vegades no he sabut d’alguna empresa a qui les seves entitats han deixat penjat? Unes quantes!!

Continuant amb la trobada, ens vam asseure. - Com va tot? Molt bé. I la família? També, també... i el cafè? Molt bo, molt bo...- Semblava una conversa d’ascensor amb el veí del 5è 3a...

- Bé - va dir el Cristian – us he vingut a dir una cosa...

Els somriures nerviosos del tresorer i meu es van convertir en un rictus...

- ...el banc ha canviat la seva política de crèdit...

(El tresorer em va mirar esperant les paraules fatals)

- ... així que durant els tres primers trimestres ha actuat com un gat escaldat, que amb aigua tèbia fuig. Amb aquesta estratègia hem sortit d’algunes empreses en dificultats d’una forma més o menys digna...

El tresorer i jo ens vam tornar a mirar i vam pensar  JA! JA! Aquesta ha estat una forma prou honorable d’explicar que en aquesta crisi, quan un banc o caixa presuposava que una empresa podia arribar a tenir problemes de tresoreria, cancel•lava el seu risc inmediatament, precipitant d’aquesta forma la caiguda de la empresa en el pou de la desesperació financera. Algunes d’elles no se n’han sortit. Però, en fi. Tornem a la conversa...

- ... però a partir d’ara els temors infundats s’han acabat. Fins ara hi havia operacions que passaven el control del departament de riscos sense cap incidència. I a la setmana següent presentaves una operació similar i te la denegaven!

- I això perquè? – Vaig preguntar jo, encuriosit

- Doncs per histèria! O per por! O perquè el cap de setmana el cap de riscos havia llegit al diari que la empresa líder del sector havia fet fallida...

- Lamentable!

- Si. Una llàstima... però ara les coses han canviat i estem en disposició de començar altre cop a fer operacions de risc. Així que estic visitant clients com vosaltres per si necessiteu alguna cosa.

Vaja! Vaja! Vaja! Així que era això!! Han obert la aixeta! Un dels principals bancs espanyols ha decidit que ja pot tornar a deixar diners. I això perquè? Bé, coneixent la banca, només pot ser perquè 1. Internament les seves finances estan mínimament sanejades. 2. Externament veuen possibilitats de negoci.

Estem acabant la crisi? Evidentment no. Però entre les males notícies que la banca ens dóna (i ens donarà) aquesta és una de ben positiva. Sens dubte.

La credibilitat com a estratègia davant la crisi

jordigarcia.cat

Us recordeu del meu amic que havia d’involucrar el personal per sortir de la crisi? (vegeu post) . Doncs sembla que se n’està sortint, no sense dificultats.... Així, després d’apel•lar al fet d’anar al mateix barco, a la supervivència de la empresa, i a estratagemes més o menys polítiques, amb pràcticament dues mesures ha aconseguit més credibilitat que amb tots els discursos anteriors.

Un dels elements que acostuma a produir-se en temps convulsos, és que es molta gent va a la seva, perd els escrúpols i només mira per la pròpia supervivència. Això passa de forma individual, però també per col•lectius, que poden actuar de forma corporativista.

Així, la alta direcció de la companyia havia actuat igual. Havia reduït plantilla, però en cap cas directius. Doncs, en això el meu amic també la va encertar, i amb bona part d’elements en contra va actuar de forma totalment racional i va eliminar posicions directives redundants, que a ulls del personal de base eren una despesa innecessària. Aquesta va ser la primera.

La segona: De forma coincident amb el temps, el meu amic ha eliminat uns privilegis que la alta direcció de la companyia retenia com a inalienables del seu estatus. Aquests privilegis relacionats amb el tancament d’un menjador i les despeses de viatge han estat, finalment abolides.

La reacció de la plantilla va ser immediata, persones que abans els queia el bolígraf quan sonava la sirena, ara són perfectament capaces de, si hi ha feina, quedar-se un divendres fins la hora que calgui. Fins i tot l’ànim i la actitud de cada dia quan van a fer el cafè han canviat. A percepció del meu amic s’ha produït l’inici d’un canvi cultural, que ha de permetre la empresa afrontar millor la situació actual i estar millor preparada per al futur.

En, fi. Que la història no s’acaba aquí, perquè en aquest senzill post havia afirmat que hi havia unes cerveses pendents, i ... espero que no quedin així!!!