dijous, 25 d’abril de 2013

Bona nit i Bona sort!

Benvolguts lectors, 

La vida té etapes i cicles i aquest bloc les reflecteix.

Des del seu primer article (juny 2009) fins al setembre de 2011 vaig escriure des de jordigarcia.cat per compartir amb vosaltres les meves opinions, inquietuts i alguna espurna de coneixement econòmic i o financer.

Des de setembre de 2011 fins a finals de 2014 he tingut una col·laboració, en moltes ocasions setmanal amb el diari econòmic digital www.economiadigital.es.

A partir de 2015 les meves responsabilizas familiars i professionals han minvat molt el temps dedicat a escriture i quan ho faig, ho publico a linkedin Pulse https://www.linkedin.com/pulse/el-de-grecia-y-sus-consecuencias-para-españa-jordi-garcia-i-serra?trk=mp-reader-card

Si em voleu seguir, ho podeu fer al twitter @garcia_jordi

Una abraçada!

I fins aviat!!

Jordi Garcia i Serra
Economista

dilluns, 30 d’abril de 2012

La dació en pagament


Recentment s’ha aprovat una mena de protocol perquè els bancs que ho vulguin, acceptin saldar la hipoteca amb l’entrega de la vivenda. 
 
L’objectiu que es pretén aconseguir és molt lloable i bonic, però absolutament espuri. Perquè les persones a qui va destinades (sense rendes, sense actius, i sense recursos) tampoc tenen cap altre manera de pagar (són els que un dia van anoemanar els NINJA, No Income, No Jobs, no Assets). Per tant, l’única cosa que li demanem al banc és que no els posi en cap llista de morosos, però amb aquestes famílies ja ho tenia tot perdut igualment. Hi ha gent a qui li agradaria que aquesta iniciativa s’extengués a totes les compres de vivendes, però haig de dir que aquesta mesura seria contraproduent.
Perquè? Doncs perquè estimularia la morositat i beneficiaria als incomplidors i, a més, perjudicaria als que paguen religiosament, que són la immensa majoria de ciutadans. Com? Senzill. Suposem que jo venc casa meva, perquè m’ha sortit una feina fora del país. Si m’ofereixen més diners del que em queda per pagar la hipoteca, la venc i faig negoci, si no, li entrego al banc i em queda cancel·lat el deute. Negoci rodó! No?
En segon lloc és una iniciativa antieconòmica*. Perquè suposa que el banc, assumeix un risc, però en canvi no obté els beneficis associats a aquest risc. Si ell participés de la revalorització de l’actiu, potser estaria d’acord en assumir les pèrdues, però si aquest es revaloritza (que és el que va passar amb la vivenda de 1996 a 2007 a Espanya) el banc només percep l’interès fixat en el contracte.
En tercer lloc, és una iniciativa que arriba a destemps. Si s’hagués plantejat abans de l’any 2007 quan els bancs vivien el seu agost i les execucions hipotecaries no arribaven a 20.000 anuals a tota Espanya, potser s’hauria absorbit fàcilment. Ara, amb el sistema bancari espanyol en estat d’indigestió immobiliària i les execucions multiplicades per 4, potser ja és massa tard.
En quart lloc, si el banc hagués d’assumir part del risc del valor futur de la vivenda, les hipoteques que avui en dia es donen al 80% del valor de taxació o de compra, es reduirien al 60%, com ja passa amb les hipoteques a empreses. Amb aquest baix finançament, la capacitat de compra de molts particulars, seria encara molt menor.
En cinquè i darrer lloc, una mesura així, si s’aprovés, no només perjudicaria al nostre sistema financer, sinó que empitjoraria el (ja magre) crèdit a les empreses i encariria les hipoteques, ja que a major risc, major tipus d’interès. I amb unes hipoteques més cares, es reduirien les compra-vendes, i això encara deprimiria més el mercat immobiliari, que encara suposa més d’11% del PIB.
En definitiva, que la dació en pagament, tal com està aprovada, no impedirà el desnonament de milers de famílies d’aquest país, només els evitarà estar al RAI, però si es generalitzés, estimularia la morositat, emmetzinaria el nostre sistema financer i perjudicaria a tots aquells que han de comprar un pis, encarint-los la hipoteca.
NOTA(*): En economia, els riscos i els beneficis són dues cares d’una mateixa moneda i són directament proporcionals. Si un actiu ens ofereix un alt rendiment, és perquè té associat un alt risc, com per exemple, les primes de risc dels deutes dels diferents països de la UE, com més alta la prima, més percepció de risc d’impagament d’aquell país.

dilluns, 23 d’abril de 2012

I ara què? Més retallades?


Fa deu anys el professor Samuel Huseman (EPD) ens explicava com s’havien de gestionar els Recursos Humans, els divendres a la tarda de 20 a 22h. Per aconseguir captar la nostra desmillorada atenció, amenitzava les classes amb una dosis d’humor i unes anècdotes que feien caure de la cadira. Probablement per això, encara m’en recordo de les seves lliçons.
Recordava aquesta: “Una de les experiències més dures amb les que es troba un cap és la d’acomiadar gent. Si algun cop t’hi trobes veuràs que no hi ha cap manera de fer-ho bé. Per tant quan hagis de fer acomiadaments, fes-los tan ràpid com puguis i tots de cop.” Han passat 10 anys i he aprés que no tothom va tenir la sort d’anar a les seves classes. De fet he vist que el que era aplicable als RRHH també era aplicable a altres camps.
Imaginem-nos que som un cirurgià i que ens arriba a la consulta un pacient amb gangrena a la cama. El diagnòstic és l’amputació si no volem que la gangrena s’escampi i posi en perill la vida de l’individu. Que creieu que és millor?
a) Fer una amputació definitiva, tallant fins i tot la part sana, evitant posteriors rebrots inesperats de la malaltia, o…
b) Fer una amputació de mínims, tractant de ferir el menys possible l’individu, esperant que (per factors no mèdics) la cama es regeneri per si sola… i que passat un temps, quan la operació es demostra insuficient, ens cal tornar a retallar… i passat un temps, si el segon tall segueix sent insuficient aleshores fer una altra retallada.
En l’àmbit de les organitzacions, les retallades graduals, emmetzinen l’estat d’ànim de la plantilla. Tant fa si la retallada és de mitjans, de sou o d’individus. L’efecte sobre el personal sempre és el mateix: desmotivació, inseguretat i desconfiança. La màquina del cafè es converteix en el confessionari i enel motor dels rumors. I totes les converses giren al voltant de què ens retallaran i quan. L’espiral és perversa: La productivitat baixa, els resultats s’en ressenten, la necessitat de retallades augmenta.
Deu anys després de les seves lliçons, he vist unes quantes empreses i en la majoria d’elles s’ha fet exactament el contrari del que deia el meu estimat professor.  I com més passa el temps més li haig de donar la raó.
En el cas de les administracions públiques, la urgència és doble. Si el govern que entra fa una retallada dura però ràpida tothom assumeix que el responsable de la situació és l’anterior. Però si després d’un any segueixes aplicant ajustos, pots esgotar la paciència dels teus electors.
El cas de la Generalitat en podria ser un exemple, però no l’únic. Un any de manifestacions, i d’escridassades. Un any aplicant “la retallada social més dura aplicada mai a Catalunya” per aconseguir (amb perdó dels afectats) un magre 6,9% del pressupost. Havíem d’estalviar 2.680 milions d’Euros i hem estalviat 1.858 milions. Ens hem desviat de 822 milions. La pregunta que em faig  és i ara què? Més retallades? Més sacrificis? Més vagues? Aniria bé que enguany fos el darrer any de retallades, sinó el govern de Mas estarà massa a prop de les eleccions com per evitar la seva pròpia immolació.

dilluns, 16 d’abril de 2012

La innovació, el sector immobiliari i les cases de barrets


Hi ha sectors per als quals no passa el temps. Segueixen funcionant com fa 2.000 anys. A l’antiga Roma, per exemple, se sap que la prostitució era una professió perfectament integrada en una societat a la recerca del plaer (com avui) practicada de forma pública (com avui) i que es podia exercir als prostíbuls anomenats “lupanares” o al carrer anomenades les “ambulatarae” (com avui).
El mateix li ha ocorregut al món immobiliari. El “dret sobre la cosa” que permet que el 70% dels espanyols siguin propietaris de l’immoble on viuen, està basat en el dret romà “ius in re”. L’èxit de portals com idealista.com o fotocasa.es no ens ha de dur a engany. Les transaccions sobre aquests immobles no han canviat gens. El procés de compra o lloguer s’ha realitzat sempre en persona i després d’una visita presencial en la vivenda de referència. Però, és possible que això canviï?
Segurament algú em dirà que aquest sectors no poden evolucionar, perquè són mercats madurs, de baix creixement, i on els agents del mercat difícilment poden augmentar la seva participació (segons la matriu de Bostong Consulting Group serien “gossos”). Això deien del mercat de la música, si… abans de l’aparició  d’iTunes i d’Spotify. També ho deien del mercat tèxtil (on Catalunya ha perdut pistonada clarament) abans de l’aparició d’Amancio Ortega (ZARA). O dels mobles, fins que va aparèixer el Sr. Ingvar Kamprad (IKEA). Tots ells han innovat en sectors madurs, aplicant noves tècniques i/o nous processos.
Fa uns dies, economiadigital.com publicava el cas de Francesc Sanz (lacomunity.com) un emprenedor que ha innovat un sector tan antic com la prostitució: l’immobiliari. La innovació del Sr. Sanz és aparentment senzilla: Dur les transaccions de lloguer de pisos del món offline al món online.  És a dir, que directament des d’internet, i un cop has vist les fotografies i tota la informació del pis que t’agrada, puguis, simplement amb un clic, signar el contracte de lloguer.  Ara bé, algú llogarà un pis per viure-hi veient només algunes fotos? Hi ha demanda potencial per a aquest lloguer diguem-ne “click and rent”?
Doncs probablement si. En el darrer estudi de Catalunya Caixa sobre Sector Immobiliari Residencial a Espanya, la demanda potencial dels joves espanyols que viuen a casa els pares i volen i poden independitzar-se és de 500.000 pisos.
En segon lloc el mercat de lloguer està creixent. Fins al 2006 només un 13,6% de les llars eren de lloguer. El 2010 aquest percentatge ja era del 17% (un augment del 25% en quatre anys!) però lluny encara del 33,2% de la mitjana europea.
I el tercer motiu està basat en l’anàlisi de tendències. Ja avui, el 33% dels espanyols es conecta a internet des d’un dispositu mòbil. Fa una dècada, eren pocs els que compraven bitllets d’avió per internet. Abans de l’aparició de privalia comprar-se roba a través d’internet era una extravagància. Per a estades curtes, com les vacances en hotel o apartaments, utilitzem internet sense rubor. Aleshores, què ens falta per arribar a llogar un pis per viure-hi un o dos anys a través d’internet? Intueixo que tot i que no ens la dirà (d’això depèn l’èxit del seu negoci) en Francesc Sanz de Lacomunity.com en sap la resposta.

dilluns, 9 d’abril de 2012

Ets partidari de la reforma laboral? Afilia’t a un sindicat!!

Espanya no necessita una reforma laboral. No. Espanya el que necessita és un canvi de model. Que des de l’any 1974 l’atur hagi estat per sobre del 15% en 22 d’aquests 38 anys ja ens indica que alguna cosa d’aquest mercat no acaba de funcionar (França o Alemanya, en el mateix període, han estat 34 anys per sota del 10%). La nostra baixíssima productivitat (la última de la UE) i l’escassíssim esperit innovador (només un 1,35% dels catalans creen una empresa quan surten de la universitat) és un símptoma clar que no anem bé.

I que s’ha de fer per anar bé? Doncs afiliar-se a un sindicat. Vet aquí una fórmula senzilla, massiva i efectiva perquè el nostre model canviï. Espanya es pot veure com un país de lobbies. Per una banda hi ha la patronal, per l’altre els sindicats i pel mig els polítics que necessiten els calers d’uns i els vots dels altres per governar. Un dia parlaré de la patronal i dels seus vicis i virtuts, però avui permeteu-me que em centri en l’importantíssim paper dels sindicats i perquè és un error que només un 11% de la població entre 16 i 64 anys estigui afiliada. 

Que un representant sindical estigui en contra de qualsevol canvi de model (o de reforma laboral) és perfectament lògic. Ells són els garants de conservar l’status quo dels seus afiliats, el 85% dels quals, són treballadors amb contractes indefinits i molts triennis. I el que em sorprendria és que els sindicats no defensessin els interessos dels qui els han votat per representar-los. No només això, sinó que la afiliació és molt més alta en empreses i organitzacions del sector públic (38%), que del privat (22%). Per tant té lògica que aspirin a convertir en norma les condicions del sector públic. 

Els sindicats que tenim, no poden defensar mai els interessos dels aturats (no voten), ni poden defensar mai els interessos dels joves (3,5% d’afiliació) ni els de les petites empreses (7% afiliació) ni dels temporals (7,8% al sector privat). En canvi, si que estan obligats a defensar els interessos de les grans empreses (més de 250 empleats, 30% d’afiliació) o dels empleats amb més antiguitat (40% afiliació). 

Si analitzem quins col·lectius han patit més la crisi, veurem que precisament són aquells que majoritàriament no estan afiliats. És a dir, En concret, el 79,1% dels qui es van quedar aturats entre 2007 i 2009 pertanyien col·lectius sense representació sindical (bàsicament temporals). Per tant el fenomen es retroalimenta:  “Si els sindicats no em defensen no m’afilio, però com jo no voto, no em poden defensar!” per tant, estan obligats a defensar els interessos dels seus actuals votants. 

És un peix que es mossega la cua, i aquest cicle algú l’ha de trencar algun dia. Es pot esperar que els dirigents sindicals es “suïcidin políticament” defensant els interessos d’uns futuribles afiliats, o bé que tots aquells col·lectius que pateixen la crisi i que no estan representats  facin un pas endavant i s’afiliïn. 

Clar que també és més fàcil manifestar-se (vegeu el fenomen dels “iao-flautas”), cridar consignes contra els polítics (que prèviament vam escollir nosaltres), insultar els banquers (alguns merescudament) i demanar als rics que paguin la crisi (vegeu aquí com “paguen” la crisi), que pensar en què podem fer cadascú de nosaltres per millorar la nostra situació. També hi ha el dret a vaga, que molts exercireu avui 29 de març carregats de raons, però, des del meu punt de vista, amb escassa utilitat.

Acabo aquest article amb un exemple d’innovació ben senzill (i m’asseguren que real). Es tracta de la història d’un mecànic de Móstoles que veient les vendes com anaven baixant un mes rere l’altre va començar a patir pel seu lloc de treball (era només un empleat). Que creieu que va fer? Manifestar-se? Queixar-se? No. Va agafar una furgoneta, li va instal·lar un ordinador, una impressora i cada dia a les 6 del matí es passejava pels carrers de la ciutat. Quan veia un cotxe amb una ratllada, o uns pneumàtics gastats, li feia un pressupost de la possible reparació in situ, i el deixava enganxat al vidre amb l’adreça i el telèfon del taller. Va incrementar la facturació del taller un 40%. Ara n’és un dels socis. 

Solucions col·lectives, individuals, però cadascú pot fer quelcom per millorar. Només cal fer-ho. A què esperem?